dimarts, 18 de juny de 2013

MICCIÓ IMPOSSIBLE 3



L’home del planeta dels simis, versió 1968, agafà els vint euros i em digué, amb un somriure servicial absolutament fals, que ja podia fer la meva. Però en lloc de recuperar la seva posició de guàrdia a la tauleta escolar, es quedà plantat a la porta, observant. Notava els seus ulls clavats a la meva nuca, però ara no estava per fer miraments: finalment, semblava que em podia concentrar en la meva imperiosa necessitat. Però per alguna estranya raó, tot i que em recargolava de punxades de ganes d’orinar, allò no rutllava. Els nervis, l’alcohol consumit a cal Morales (no el director de cinema, l’altre), els malaguanyats vint euros, la mirada inquisitiva des de la porta... vagi vostè a saber perquè. I contra més segons anaven passant sense deixar caure ni gota, més ansietat generava i més agudes eren les punxades per tot el sistema nefrourinari.

-Psssssssssssst. Pssssssssssssssst. Pssssssssst.

-Què?

-Què què?

-Que per què em crida. Que no li he pagat ja abastament pel privilegi d’omplir les seves canonades amb els meus líquids renals?

-No, si no el cridava. Com que veig que li costa, mirava d’ajudar-lo fent soroll de pixera: psssst, pssssst. Li volia demostrar el meu agraïment pels seus vint euros.

-Faci’m el favor, home de déu! No veu que em destorba?

L’home amb aspecte d’ex boxejador professional se’n tornà al seu lloc de treball entre renecs.

No el necessitava, ja que, per a ocasions com aquesta, disposo del meu propi truc: m’imagino una pista de bolos (si dic bitlles probablement ningú no m’entendrà, a part que llavors el truc no funciona), amb la pesada bola lliscant per sobre del pis encerat, i agafant l’acceleració pertinent per la pròpia inèrcia rotativa. Mentre va lliscant, m’imagino el soroll que fa en fregar rodolant la superfície. Així es van relaxant els urèters i les uretres. Puc arribar a sentir, en alguns casos, l’olor de crispetes i de desodorant per a sabates de l’ambient. La pista pot ser tot el llarga que necessiti, i quan el relaxament ja és total, arriba el moment de colpejar els bolos que se n’haurien de dir bitlles i... patapum! Mentre aquelles coses estúpides cauen fent un terrabastall de mil dimonis, el raig comença a fluir en un salt mortal sense xarxa vers les parets de blanca ceràmica sanitària primer, i d’allí vers les clavegueres que el duran ves a saber on.

En obrir-se l’aixeta anatòmica, em vaig estremir de gust i felicitat. Se’m posà la pell de gallina i tot mentre notava aquell líquid tebi recórrer per fi el seu conducte natural. La força del doll era proporcional a les ganes acumulades, és a dir, immensa, i semblava que en un no res havia d’enllestir l’assumpte. Però la cosa es va anar allargant. Havien passat ben bé deu minuts i la cosa no afluixava. Amb raó ja gairebé no m’aguantava. Tot aquell bé de déu de líquid devia estar enllaunat en algun racó que ja no podia més, maldant per aconseguir la llibertat, sortir a l’exterior i poder finalment viatjar i veure món. Així que ara, paciència, només era qüestió d’anar fent. Els vint euros millor invertits de la meva vida.


Quinze minuts, que aviat es convertiren en mitja hora. 

L’exprofessional dels simis del 68 tragué el cap un parell de vegades. Tot bé per aquí? Si senyor, de conya. D’acord, d’acord.

3 comentaris:

Carme ha dit...

:DDDDD quines idees que tens... mitja hora!!!! he, he, he...

Consol A. Rusiñol ha dit...

No era la comiseria, no anava per aquí la cosa, no. Quanta, quanta imaginació! i sempre el mateix tema.

Anna Tomàs ha dit...

Quina angoixa!!! i quin malson!

He hagut de correr al bany!

Una trilogia brutal!!