dimecres, 26 de juny del 2013

ÀLBUM FAMILIAR



El dia que van inaugurar el mundial de futbol del Naranjito, al Nou Camp, va morir l’avi. Fou una cosa sobtada, vull dir que no estava malalt ni res. Una aturada cardíaca. Suposo que és per això que no va venir ningú al tanatori. Es podria dir que el seu fou un funeral ben trist, si no fos perquè això seria una redundància. Però a la tristesa clàssica d’aquests tipus d’obituari caldria afegir-hi la de veure tan poca gent a l’església, amb el que l’avi havia estat!

Uns anys abans, el 20 de novembre de 1975, havia mort l’àvia d’unes febres que anava arrossegant de feia temps. L’ambient polític era dens i feixuc, i de sobte s’enrarí encara més quan un senyor en blanc i negre va dir mig plorant per la tele que españoles, Franco ha muerto. Els carrers s’ompliren de gent a favor i en contra de la mort d’aquell tal Franco, com si es pogués estar a favor o en contra de la dama de la dalla, que sabem que tard o d’hora ens ha de venir a fer una visita de cortesia a tots i cadascun de nosaltres, ens agradi o no. Així que la gent de bé, com eren les amigues i companyes de l’àvia, van decidir estar-se a casa per evitar aldarulls, menjant galetes i prenent-se una xocolata calenta, i així poder tafanejar a la televisió a veure ara què, a més dels insignes funerals del que havia estat Cap d’Estat, a més de capsigrany i una mica capdesuro.

Amb els Jocs olímpics de Barcelona, mentre en Cobi era presentat en societat i es feien apostes sobre si l’arquer aquell mig esguerrat arribaria a encendre el pebeter amb la seva fletxa de foc, va morir el pare. Vam vetllar-lo sentint de fons, al garito del conserge del tanatori, la Cavallé i el Mercury esgaripar allò de Barcelona, Barcelona i, quan ja ens retiràvem per dur-lo a l’església, el amigos para siempre d’aquells gitanos horteres que es van fer tan famosos i van acabar tots barallats.

La mare va morir el mateix dia que en Floquet de Neu, anteriorment conegut amb el nom artístic de Copito. Potser, així d’entrada, no fou una mort tan vistosa com les anteriors, però per als que som barcelonins de soca-rel, no es moria només un exemplar únic de bèstia peluda de cabells blancs (i, òbviament, estic parlant d’en Floquet, anteriorment conegut com a Copito, i no de la mare) sinó tot un símbol de la ciutat. Al cementiri no es parlava d’altra cosa. I en Miquel, el meu germà gran, va patir un accident mortal amb la seva moto quan es dirigia a la Plaça del Fòrum, a veure si el Clos la cagava en la cerimònia inaugural d’aquella cosa anomenada de les cultures, com era el seu costum.


Ara ja no em queda ningú. Vistos els precedents, i sabent que el proper seré jo per força, sempre reso perquè tardin el màxim possible a concedir uns Jocs Olímpics a la capital de l’estat espanyol. Perquè concedir-los-hi, els hi concediran tard o d’hora, d’això n’estic absolutament segur. O potser us penseu que jo sóc immortal?

4 comentaris:

Consol ha dit...

El relat seria millor seria necrologia familiar. No pateixis home, ningú pot demostrar que tu no siguis immortal.

jpmerch ha dit...

És clar que és molt millor morir-se coincidint amb un esdeveniment d'aquests que dius, perquè si no, la gent t'oblida amb molta facilitat, però també es veritat que no hi ha moltes ocasions.

Carme Rosanas ha dit...

Quina família més ben organitzada, sempre buscant dates cèlebres... Quanta imaginació que tens, noiet!!!

Nitamiu ha dit...

quin iuiu...jo aniria a viure dalt d'una muntanya com en Kilian Jornet, sense cinemes ni parcs temàtics ni esdeveniments...