dimecres, 30 de juny de 2010

LA INDISSOLUBLE UNITAT DEL COLA CAO



Llegia ahir a l’editorial del diari El Punt, a propòsit de la penosa sentència del Tribunal Constitucional, que “… citar vuit vegades en un document jurídic la indivisible unitat d’Espanya només es pot fer des d’una clara voluntat d’incidència política i amb una inclinació prepotent d’humiliar els ciutadans de Catalunya i les seves aspiracions nacionals”. A part de que estic totalment d’acord amb el contingut d’aquest editorial, m’ha sobtat que el redactor hagi optat per canviar la paraula indissoluble del text original per indivisible.

Sempre m’ha cridat l’atenció l’ús de l’expressió castellana original, que cal dir que no és una invenció dels estimats membres del Tribunal, sinó que és la forma escollida pels constituents per plasmar la idea de “Una, grande y libre” i la de “Unidad de destino en lo universal” de una forma més moderna (més progre, potser?) i que, amb el cos del no menys estimat Franco encara calent, tenien molt present dins els seus caps i, possiblement, dins els seus cors. Així es plasma en el redactat de l’art. 2 del text constitucional: “La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola”.

Tanmateix, no puc evitar pensar que el terme és, si més no, complicat. Per què és indissoluble? Què significa, exactament, aquest mot? O es va escollir simplement per una qüestió de sonoritat? Perquè és indiscutible que, de sonora, de grandiloqüent, la paraula ho és. Consulto a través de la xarxa el Diccionario de la Lengua Española de la Real Academia Española (vigésimo segunda edición), i en castellà, ja que “El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la”, segons l’art. 3.1 de la Constitució, així que no sigui que se’m presentin a casa els amics del Tribunal Constitucional i em sentenciïn durant quatre anys per no fer-ho així. Consulto, doncs, la paraula controvertida, i em trobo:

Indisoluble: que no se puede disolver.

Per un moment tinc un déjà vu: em veig transportat a les avorrides classes de química de tercer de BUP, on un senyor petitet vestit amb una bata blanca i parlant amb accent de Saragossa, s’esplaiava sobre la bondat dels elements químics i les diferents reaccions que es produïen en barrejar-los en una proveta.

Com que tinc obert encara el Diccionario, hi teclejo una nova paraula:

Disolver: mezclar de forma homogénea las moléculas o iones de un sólido, un líquido o un gas en el seno de otro líquido llamado disolvente.


Ho sento, no ho puc evitar, aquest tipus de llenguatge què carai té a veure amb la situació de Catalunya? Bé, com diria Mariano Rajoy, centrem-nos: si establim una tautologia, resulta que indissoluble significa que no es poden barrejar de manera homogènia les molècules o ions d’un sòlid, un líquid o un gas en el si d’un altre líquid anomenat dissolvent.

Així, doncs, què és Catalunya? Un sòlid, un líquid o un gas? Potser la resposta la tindria en Zygmunt Bauman, expert liquador de matèries més o menys gasoses. I el dissolvent? Qui carai és el dissolvent? El Tribunal Constitucional? O la pròpia Constitució? Existeixen les molècules d’Espanya o els ions de Catalunya? O és una qüestió viceversable? I si no es poden barrejar de forma homogènia, cal deduir-ne que hauran de restar separats pels segles del segles i amén? I si és així, per què s’obstinen a barrejar allò que és indissoluble? No entenc res!

Sort que, dins aquestes disquisicions, em ve a rescatar la Natalia Rodríguez des del seu article d’avui al Diari de Tarragona, que em resulta absolutament clarivident:

Habrá que decirles a los señores de la España jacobina que lo único indisoluble en esta vida es el Cola Cao en leche fría.”

Chapeau! Haurem de concloure que Catalunya és els grumolls del Cola Cao que suren sobre la freda mala llet d’Espanya, per molt que la cullereta del Tribunal Constitucional s’entesti a remenar. A més, no sé si a algú més li passa, però a mi el que més m’agrada d’aquest món és rescatar aquestes gleves de cacau en pols i degustar-les independentment de la llet.