dilluns, 28 de juny de 2010

LA CARRETERA DE LA PLATJA



Sortint del mas, la Júlia porta un vestit llarg i sandàlies de vestir per anar a la festa d’aniversari d’una amiga. S’entreté olorant una rosa roja com la sang. Acabada de dutxar, els cabells ben pentinats, em fa adonar-me’n de la diferència de glamour que hi ha entre anar al mas, amb roba vella per embrutar-se jugant amb la terra i l’aigua, i restar al jardí fent temps, neta i elegantment abillada.

M’ofereix la mà per que li agafi, i se’m barregen al nas el perfum suau del sabó de la dutxa amb la fragància intensa que desprenen els pins sota l’escala de pedra.

Travessem amb el cotxe els carrerons del poble i enfilem la carretera de la platja. Són les quatre de la tarda i els raigs de sol cauen en caiguda lliure sobre l’asfalt. Devem rondar els trenta graus i tot és desert.

Condueixo el cotxe sense presses, amb les finestretes lleugerament abaixades malgrat l’aire condicionat, gaudint del paisatge d’avellaners i oliveres que suporten pacientment la canícula de finals de juny, fermament plantats entre els terrossos grossos de la terra llaurada recentment . Veig pel retrovisor com la Júlia s’adorm en la seva cadira del seient de darrera, mentre pel davant els camps verds finalitzen en el blau guspirejant de la mar. La carretera és estreta i sempre té una circulació discreta.

Em creuo amb un cotxe d’un gris metal·litzat que roda despistat cap al poble. Du matricula belga i és nou de trinca, i just al meu costat gira cap a un dels camins de terra, com si anés cap al tros; no tarda en fer marxa enrera i canviar el sentit de la marxa.

Rodejo una rotonda amb una casa de pedra seca al mig, rostida, on uns ocells negres de pit blanc i cua llarga mandregen sota el sol. En una de les rotondes següents, trenco la direcció que porta a baix a mar i segueixo les indicacions per agafar l’autovia del Mediterrani, l’A-7, paral·lela al mar que li cedeix el nom, i després de fer un parell de corbes sinuoses, s’acaba la màgia de l’instant quan m’he d’incorporar als carrils ràpids on un trànsit més dens, amb cotxes i petits camions circulant pels dos carrils a altes velocitats, envaeixen amb el soroll dels seus motors revolucionats l’espai sord de principis d’estiu.

Desapareixen de la meva vista els arbres verds i la terra treballada, el blau del cel fusionant-se amb el de l’aigua, i torno a entrar en la realitat de les autovies sense vistes i sense història de l’època que ens ha tocat viure.