dilluns, 10 de maig de 2010

TAULETA DE NIT: La solitud dels nombres primers, de Paolo Giordano



A jutjar per la foto de la pestanya del llibre (cosa que reconec que no s’hauria de fer en parlar d’aquest, però no em puc reprimir, i suposo que tots ho fem en certa mesura) l’autor és un individu jove, guapo, elegant, llicenciat en Física teòrica (això ja no ho he deduït de la foto, que consti) que treballa a la Universitat, tot i que no s’especifica en quina. Un paio que, al contrari que al seu personatge, sembla que li va bé. Un triomfador.

El llibre parteix d’uns fets més o menys tètrics que marquen la vida dels dos protagonistes ja de ben petits: sobre la base d’una estructura temporal saltejada (1983, 1984, 1991, 1995, 1998, 2003 i 2007, algun número primer bessó?), se’ns presenta la vida d’un noi i una noia que no són reconeguts socialment i que per a les seves respectives famílies són poc més que uns estranys. En un moment donat, les seves vides es creuen, però després es tornen a separar per gairebé sempre. I així la història podria continuar i continuar, sempre observant unes vides en paral·lel amb certa tendència al fracàs, tot i haver complert les expectatives vitals (una carrera d’èxit ell, un matrimoni quasi feliç ella amb tot un metge). El problema de la narració és que es freda, distant, allunyada. Mai no sabem massa bé quins són els pensaments o els sentiments d’ell, que es limita a existir teoritzant sobre hipòtesis matemàtiques, i els d’ella no acaben de ser el dramàtics que indica l’escena de torn. L’arrencada del llibre, s’ha de reconèixer, és espectacular, fins i tot brillant i altament prometedora, però defrauda després en caure en una simple enumeració de fets més o menys interessants, sense ritme ni passió, mancats de color, sense “chispa”. El mateix final, amb un fantasma amenaçant de ressuscitar i així remoure les seves vides, com a oportunitat per recuperar alguna sensació de suspens o de misteri, de voler saber que ha passat tots aquests anys, s’esvaeix com el fum d’una llar en la immensitat del cel, en Paolo Giordano ho liquida (amb ofici, tot sigui dit) com qui s’espolsa les engrunes de la pitrera després d’un àpat, amb la fredor desapassionada que culmina al llarg de tota la història.

En fi, un llibre correcte, que es pot llegir i després oblidar.