dimarts, 15 de gener de 2013

LA PUTA VIDA


Una prostituta sobre un dels ponts principals que creuen el Mississippí. També ens podria servir qualsevol altre riu, inclús m’atreviria a dir que qualsevol altre pont, sempre que tant riu com pont complissin uns mínims requisits d’acceptació que ara no descriuré, però que podríem sintetitzar com a suficient envergadura per a donar-li al fet de que una prostituta a sobre seu, a sobre del riu, que és on està el pont, i a sobre del pont que és on s’està la prostituta, creïn un estat d’expectativa suficient com per a donar inici a una narració profunda i profana.

Una prostituta sobre un dels ponts principals que creuen el Mississippí, doncs. Com a prostituta no ens en serviria qualsevol. És la Dorothy Brittles, la Perla de París. Es mira l’aigua, que fa pinta d’estar força mullada aquest vespre de tints en violeta sense lluna, però no es decideix a saltar. I tanmateix, en tindria tantes raons com ganes.  L’aigua baixa força tèrbola per les tempestes que hi ha hagut els darrers dies corrent amunt, però tot i així no perd una certa compostura de doll suau, de cabal ingràvid, d’anar fent camí aigües avall, vés a saber cap a on.

A la Dorothy Brittles la van començar a anomenar la Perla de jove, quan la seva pell pàl·lida i estirada, el seu ivori cutani, era un dels luxes del bordell on començà a exercir l’ofici més antic del món. Els homes maldaven per poder acaronar aquella delícia d’aparença freda i tacte tebi, de vellut de pell de préssec, i gairebé s’oblidaven de les seves obligacions com a clients de prostíbul, i no em refereixo precisament al fet de pagar, tot i que en aquell temps la Perla es cotitzava a preus de vertigen, sinó més aviat al fet de consumar allò pel qual havien pagat. Avui, el fet de dir-li la Perla sona més a una broma de mal gust que a un homenatge a allò que fou, el sobrenom ha mudat de lloança a ironia; no ha envellit bé i la clientela, en aquesta riba del Mississippí (o de qualsevol altre riu) és més aviat escassa i rància, i el negoci que és el seu cos va cada cop pitjor, en part pel pas del temps actuant sobre les seves carns com si fos el cabdal del riu, lent i inexorable però constant, i en part per la situació monetària internacional, que toca les butxaques de tots els qui no tenim carnet del partit. De qualsevol partit. Ara la seva pell té aparença més de berruga que de perla, d’una bella verrucositat, sempre i quan això sigui possible, però berruga al cap i a la fi; i el seu tacte és d’una certa aspror, més de crostó de pa que d’osset de peluix.

La Dorothy Brittles no plora dalt del pont sobre el Mississippí o qualsevol altre riu. Fa temps que a cops de roc la vida la corsecà per dins fins quedar eixuta del tot, i gastà les llàgrimes amb la mort d’un soldadet que la tenia amartellada. Però això és una altra història, prèvia a l’èxit en el seu vell ofici, a les joies i als regals cars que poc a poc anaren disminuint fins que deixaren d’arribar ja fa tant de temps, i al xampany que també s’assecà com el toll d’una tempesta d’estiu. La Dorothy ara només pensa en la seva puta vida, i mai millor dit, però no es decideix a saltar d’una vegada. Potser no ha arribat el moment. O potser sí, però el deixarà passar com es deixa passar sovint el tren de les oportunitats quan arriba.

Tots sabem que la Dorothy no saltarà, no aquesta nit. En un moment donat, tindrà massa fred per seguir allí palplantada, es rendirà maleint-se els ossos per la seva covardia i es refugiarà en una botella de vodka o de rom que no podrà pagar. I l’amo del tuguri habitual protegit per l’embolcall de les notes tristes que en Jack Pollini extreu d’un piano al fons del local, melodies amargues i eternes emboirades entre cigarret i cigarret, li donarà tal pallissa per escarmentar-la que la deixarà enllitada tres o quatre nits. I després potser tornarà al pont, a pensar-se de jove i a enyorar els bons temps i a mirar-se el moviment inalterable de les aigües del Mississippí. O de qualsevol altre riu.

2 comentaris:

Josep ha dit...

Llarg, però bo.

El Profà ha dit...

Benvolgut Josep: no és llarg, es que el cos de lletra és apte per a Rompetechos i Mr. Magoos. Si és bo no ho sé: mai no tasto els textos mentre els estic escrivint. Gràcies pel comentari.