dimarts, 8 de gener de 2013

RECORDS PER A UNA ABSÈNCIA



Sempre érem tretze. Com l’any que hem encetat, com els integrants del Sant Sopar. De dijous en dijous, sempre érem tretze. I el sol no es ponia en el nostre imperi literari, i enviàvem les nostres lletres de batalla a lluitar contra els elements, i fèiem barallar-se a l’amic Sancho contra els gegants malandrins que pretenien una invasió subtil, convencent-lo de que no eren més que molins de vent, tal i com hauria fet en Menard, autor del Quixot, obra de Borges. I pujàvem les escales del Centre de Lectura de qualsevol manera, desordenadament, sense seguir les instruccions precises que ens llegà en Julio Florencio, aquell argentí de París que com escrivia, el molt murri. I des del nostre amagatall, al final del laberint d’una biblioteca sense monjos assassins, parlàvem de la vida, de les coses, de la memòria. I viatjàvem pel temps i per l’espai gairebé sense voler. I ens enfrontàvem al misteri de dos homes que, malgrat haver nascut el mateix any, es portaven dues dècades de diferència, i passàvem l’estona, i somniàvem desperts; i entre mig, a vegades, s’escolaven els nostres propis personatges dotats d’una vida digital, tan etèria com absolutament absurda i real, i irreal: el piadós Llurba Tibull, el desgraciat professor Raimon,  l'innocent Llurba Guiu, l’incombustible Carmen Daniela... i en despertar dels nostres desvariejos, el dinosaure seguia allí.

Però malgrat tot, sempre érem tretze. I ja no ho serem més. Diuen que sempre se’n van els millors, i no és pas veritat; al final, ens n’anem tots, els millors, els pitjors, i la resta. El que passa és que quan els que marxen són realment els millors, això colpeix molt fort en algun lloc a dintre nostre que només ells poden tocar com qui no vol la cosa. I això ha passat avui. Ell covava la tristesa des de feia uns mesos per la partida de la seva estimada, i després de tastar la vida en la seva absència, es va sentir estafat, així que ha demanat el compte i ha llençat ben lluny a Excalibur, ha exigit que li tornin els diners i s’ha apressat a refer el seu particular viatge a Ítaca per reunir-se amb ella. Ara, allà on estigui, ja no estarà trist.

Ara, els que estem tristos, som la resta.

Sempre érem tretze... Però si és cert que una persona no mor del tot mentre sigui viu el seu record, i especialment si aquest record és positiu i alegre, desenfadat, irònic, elegant, amb un bigotet passat de moda i un mocador de seda al coll, d’un tracte afable que convertia la seva quasi obligada captatio benevolente prèvia en un ornament de retòrica més que no pas una necessitat estilística, seguirem essent tretze pels segles dels segles. 

Amén.

3 comentaris:

Adela ha dit...

És només el més sicer dels meus comentaris: Hauries de pensar seriosament el fet que "escrivint tan bé" estiguis tan poc aprofitat. M'ha emocionat!

novesflors ha dit...

Molt emotiu.

Marta Matamoros Llurba ha dit...

M'agradaria transmetre el meu sincer agraïment cap a tots vostès. Em presento, sóc la néta gran del senyor Llurba. M'ha arribat l'escrit que li vàreu dedicar a l'avi i de debò que m'ha emocionat molt. Si bé és cert que aquests dies no són els millors ni de bon tros, aquests detalls fan que el dolor vagi minvant. El meu avi va ser molt feliç amb tots vostès, sovint m'ensenyava entussiasmat els "deures" que tenia del seu estimat taller literàri. Sempre es va sentir molt ben acollit i recolzat entre el mar de lletres en que s'inundàven cada dijous. Recordint-lo sempre així: "positiu i alegre, desenfadat, irònic, elegant, amb un bigotet passat de moda i un mocador de seda al coll". Segueixint transformant pensaments, imatges, moments i records en belles rimes que es dibuixen amb l'ajuda d'una elegant pluma d'escriure sobre un blanc fons de paper. Moltíssimes gràcies de nou, sempre agraïda amb vostès. Marta Matamoros Llurba.(mmllurba@hotmail.com)