dimarts, 29 de gener de 2013

LA PUTA VIDA_Dissabte


Quant surt al carrer ja ha passat el migdia. Com cada dissabte, en Jack Pollini va fet un pinzell. El sol llueix sense escalfar gaire, s’ha girat un vent fort que fa enlairar tot tipus de deixalles lleugeres, papers de diaris i fulletons de propaganda, com en una desfilada en el seu honor amb confetti i serpentines. S’ha de subjectar el barret amb la mà bona, però a canvi deix un cel franc i clar, amb una lluminositat que pinta les façanes de Market Street de colors alleugerits, i que el fa somriure. Saluda de mala gana a un parell de coneguts abans d’entrar a la Otherside River Books Company, la llibreria local de nom altisonant i aparença humil; s’eixuga els peus com si els dugués empastifats de fang, i després es deixa endur per l’olor resclosida de tinta i paper fresc. En Jack mai no llegeix, s’excusa en la vista que ja no és la que era, però la veritat és que no domina gaire la lletra escrita; li agrada mirar les fotos dels llibres il·lustrats. Un cop, quan li va passar lo de la mà, es va interessar per la fotografia, però d’allò ja gairebé fa una vida i ara només li queda el costum d’anar a la vella llibreria d’en Sam alguns dissabtes i mirar les fotos dels altres, dels grans, de les que mereixen ser reproduïdes als llibres. Deixa el seu barret antiquat sobre la fusta corcada del taulell, i passeja pels carrers que formen els prestatges farcits de gènere editorial.

Com va això, Jack?

Esperant. Avui és dissabte.

Prou que ho sé, Jack. Quan la teva vella carcanada apareix pel llindar de la botiga, és dissabte sense cap mena de dubte.

Arribarà un dissabte en que ja no em veuràs entrar, Sam.

Serà perquè m’he tornat cec. Les males herbes no es moren així com així.

Potser sí. Però no sé si ho dius per tu o per mi.

Li agrada mirar els retrats dels Clàssics, els Nick, Louis, Benny, Charlie, l’Irving, en Cole, en Miles, en Buddy o en Joe, i elles, la Billie, l’Ella, l’Anita, la Shirley... i tants i tantes d’altres, velles fotos restaurades, sense color la majoria, desprenent un tuf de whisky de Kentucky sense etiqueta i de transpiració salobre per l’esforç de la improvisació sota els focus del dimoni d’aquells escenaris mítics; i creu que si no hagués estat per la Mafia, ell podria estar, sense cap mena de dubte, en alguna de les fotos. Sense amargura, només considerant-t’ho com a possibilitat. El petit Mozart del Jazz, li deien. A vegades s’imagina com posaria per als fotògrafs imitant les poses dels membres de la Original Dixieland Jass Band, i només de pensar-ho es posa nerviós i li suen les mans, li tremola tot el cos. Això que s’ha estalviat. Ara només li fan fotos els turistes que es perden a la ciutat de la riba oest del Mississippí, i que es confonen entrant al tuguri nocturn, mentre fuma i toca Smoke Gets In Your Eyes. O mentre toca i fuma la penúltima cigarreta de la nit. Però segurament, mai ningú no la publicarà a cap llibre. I molt menys als llibres que fan els grans, parlant dels Clàssics.

3 comentaris:

Josep ha dit...

Història coneguda, però ben plantejada. M'agrada.

Pau Roig ha dit...

M'agraden aquestes històries de la Puta Vida, la Puta Mort i la Puta riba oest del Mississipí.
Friso per lleigir la propera.

Jpmerch ha dit...

Escriptura que enganxa.