dimecres, 2 de maig de 2012

L'AFICIONAT


Li agradava fer fotografies, tot i que sabia que les imatges que captava no tenien cap mena de valor: la tassa del cafè, el dia que sortia a esmorzar sol. Un souvenir espantós de l’aparador d’una botiga per a turistes. Una bicicleta rovellada, sense rodes ni seient, lligada amb un cadenat a un fanal. Una pila de papers i carpetes, mantenint un fràgil equilibri, sobre la taula d’un empleat municipal incapaç d’entendre la seva petició... coses inútils, o quotidianes. Coses estúpides. Però li agradava captar aquests tipus d’imatges, que després es mirava durant hores a la pantalla del seu ordinador, mentre sonava alguna música igual d’inversemblant i variada que les imatges. Va començar a fer fotos quan, un aniversari, li van regalar una càmera amb tots els avenços tècnics, de professional, amb un zoom potentíssim, filtres i molts menús inintel·ligibles. Però aviat s’adonà que allò no era pràctic per al seu tipus de fotografia, per a les seves necessitats. Se’n va desfer i es comprà una compacta, amb tot automatitzat. Ara ja tampoc no la feia servir, disparava les seves fotos amb el mòbil, és més pràctic, sempre el du a sobre i té prou qualitat per a descarregar-les al seu ordinador. Les classificava en carpetes per mesos: abril 2009, agost 2011... les de desembre acostumaven a ser d’ornaments de Nadal. Les de l’estiu, joguines dels nens de la platja, cartells de rebaixes, una vela de windsurf esquinçada, surant a l’aigua bruta del port de pescadors. També els hi posava títols, però aquests tampoc no tenien cap valor: tassa de cafè, souvenir espantós, ornament de nadal-13,  ornament de nadal-127,  vela de windsurf...
Ningú no l’entenia. Quin sentit tenia allò? Què hi guanyava? Ell no ho sabria explicar. Tampoc no es ficava amb les aficions dels demés, que li semblaven tan estúpides com la seva: donar de menjar als coloms d’una plaça cèntrica, acumular segells de correus, fer zàpping a la televisió sense mirar res en concret, col·leccionar sobrets de sucre dels bars i cafeteries. Escriure “Bon dia” al Facebook quan es lleven, escriure “Bona nit” al Facebook quan es van a dormir.
Al principi les fotos eren aleatòries. Però si un observava bé la llarga successió d’imatges,  podia apreciar una evolució, un sentit. També és veritat que els sentits canviaven, hi havia tendències, com quan fotografiava els cartells de botigues que li semblaven curiosos (febrer 2007 i març 2010), balcons amb objectes que no tenen com a destí un balcó (bombones de butano, bicicletes estàtiques, un escolanet guardiola d’aquells que antigament hi havia a les entrades de les esglésies demanant almoina, un matalàs de llana enrotllat i lligat amb una corda, dos pneumàtics de camió...), els motius de les rajoles dels diferents carrers... Amb el temps, s’havia anat marcant unes normes. Només poden ser fotos dins la ciutat, agafades al moment. No es poden repetir. No es pot anar expressament a un lloc en què, per exemple, ha succeït algun fet extraordinari, a fer-hi fotos (incendis, enderrocaments, desallotjaments policials...). No es poden fotografiar persones, però sí animals domèstics. Amb una excepció: està permés fer fotos de peus. Però és clar, com que era la seva afició, les normes les anava variant quan i com volia, petites variacions que provocaven canvis contundents, impedint-li de caure en una rutina tediosa.
Un mal dia l’ordinador li va fer figa, va fotre un pet com una gla, i es va esconyar. Una pujada de tensió, van coincidir a dir-li els tècnics (havia volgut demanar una segona opinió). Probablement. El disc dur havia quedat calcinat, era irrecuperable. Es va sentir desemparat, tenia alguna foto encara a la memòria del mòbil, però havia perdut la feina d’anys. Quin sentit tenia, llavors, seguir fent fotos?
Es va comprar un ordinador nou, ves què havia de fer. Quan el va tenir instal·lat, al mateix lloc que el vell, se sentia culpable: la mateixa taula, el mateix espai, fent servir el mateix endoll amb els mateixos allargos, la mateixa línia telefònica, el mateix teclat... però tot era diferent. Se sentia traït i, alhora, traïdor. Ves quina estupidesa, li deien, ara podràs aprofitar millor el temps, fer alguna cosa de profit.
Seient a la taula davant el nou ordinador, li agafaven atacs d’ansietat, que només aconseguia calmar menjant alguna cosa, especialment galetes. El dia que se li varen acabar les galetes, l’únic que se li va ocórrer fou baixar a la plaça a comprar un croissant a la fleca del carrer Major; allí, es fixà en el cartell que posava “Casa fundada l’any 1964”. Per un moment, per un automatisme, va treure el mòbil i va mirar el cartell per la pantalleta electrònica. Però després el tornà a guardar, sense haver disparat. Es va asseure en un banc. Se li havia passat la gana, havia omplert l’estómac amb un nus d’alguna cosa que no era fàcil de digerir. Així, va començar a fer-hi pessics i anar-los escampant als seus peus. Aviat un exèrcit de coloms picotejaven als seus peus aquell tresor gastronòmic.

2 comentaris:

Pau Roig ha dit...

És una mica desencoratjador el teu relat.

Torna a començar i fes còpies de seguretat. Millor cada dia.

El meu informatic de capçalera diu que hi ha dos tipus d'usuaris d'ordinador els que ja han perdut infomació i els que la perdran

Daniel Recasens ha dit...

ben retratat...