dilluns, 23 d’abril de 2012

UNA DE SANT JORDI


Diuen que fa molts i molts anys, en un bell regne més o menys llunyà, aparegué un ferotge drac que tenia per costum fer un rotet de foc després de dinar. Però això no és el que més emprenyava als súbdits locals, tot i que déu n’hi do. El què més els molestava era la seva afició a devorar donzelles sense ni tan sols tenir la delicadesa de cuinar-les per tal d’extreure’n tot el suc i el potencial de degustació. Així, desconcertats davant la seva afició per les noies jovenetes, no sabien si titllar aquell rèptil extraordinari de play boy, latin lover, degenerat o masclista. Un bon dia, aquell drac egoista i llépol s’encrapitxà de la filla del rei, és a dir, de la princesa de la contrada, i com que una cosa era que s’anés menjant pageses i peixateres, i una altra molt diferent que es toqués la institució monàrquica, gairebé tota la premsa del lloc es va posar a favor de l’eterna institució reial fent una crida a veure si algun valent podia salvar la princesa de la guillotina. Perdó, volia dir de la fam insaciable d’aquell repugnant rèptil republicà i anarquista. Llavors aparegué un tal Sant Jordi, un paio espavilat i una mica pijet, amb prous contactes al Vaticà per a que el feren sant en vida, i que cavalcava un gran exemplar de cavall de color blanc, suposadament per allò de tenir més visibilitat en la foscor i tot això, que, tot i matant el pobre drac, acabà amb les possibilitats turístiques, zoològiques i gastronòmiques de tan bell indret, però a canvi salvà l’estament privilegiat per poder seguir regnant pels segles dels segles.
Potser no fa tant anys, en un altre regne més o menys proper a l’anterior, el seu rei, un paio més aviat amb fama de campechano, davant la situació d’alarma que es vivia al reialme, aclaparat per un altre monstre més abstracte, que tot i ser de caire econòmic-laboral també estava devorant d’alguna manera a la població, decidí fer-se seva la història i anar a buscar una bèstia que fos, com a mínim, tan terrible com aquell drac de la rondalla, per tal de tenir a la xurma entretinguda, augmentant així en fama i en primes de risc de les agències de qualificació. Però, quina bèstia podia fer el paper del temut rèptil?, es plantejava. Va acudir a la Viquipèdia a través del Google i va veure que la balena blava és considerat l’animal més gran del món. Ja està, faré portar una balena que terroritzi la vila i cort. Mentre el rei es fregava les mans satisfet, els seus consellers es dugueren les mans al cap i posaren el crit al cel. Però majestat, no veieu que aquí, terra endins i sense aigua de mar, una balena blava més aviat farà pena que no por? Ah, doncs potser sí. Llavors va tornar a teclejar el seu ordinador i va veure que l’animal terrestre més gran era l’elefant. Així que, sense més preàmbuls, agafà la seva escopeta disposat a portar un d’aquests paquiderms al seu palau, i a donar-li per menjar... a qui li donaria per menjar? No estava disposat a sacrificar les seves estimades filles... potser amb el (presumptament) corrupte del seu jove n’hi hauria prou. No, no. Millor encara. S’hi posaria ell al davant, com un torero, i quan el rescatessin quedaria com un gran heroi. El seu nét, assabentat de l’assumpte, el va voler acompanyar. Restaria amagat darrera unes roques i, si no apareixia cap cavaller disposat a salvar l’avi-rei, ell seria l’encarregat de disparar l’escopeta. També volia la seva part de glòria popular, el brivall,  i ser considerat el salvador de la pàtria com els seus avantpassats. Així ho van fer, van buscar un bon exemplar d’elefant i el van encabritar. Aquell rei esperava l’atac del paquiderm mirant a banda i banda, emocionat, a veure si apareixia algun cavaller que el rescatés. Però no apareixia ningú i la bèstia cada cop era més a prop. Quan ja li sentia l’alè a través de la trompa que duia (i estic parlant de l’elefant, és clar), va sortir corrents, cames ajudeu-me, cridant-li al noi que disparés. Aquest es posà nerviós a l’apuntar, se li caigué l’escopeta i, en recollir-la, acabà disparant-se al peu. L’infortunat rei va poder esquivar el mamífer pels pèls llançant-se darrera les roques, de resultes del qual es trencà el maluc, segons comunicat mèdic oficial, mentre el poble aplaudia la gesta d’aquell gran monarca. O això és el que van reflectir els mitjans informatius. I es que això de la monarquia, fora dels contes infantils, doncs ja se sap...

Francament, no sé a qui carai se li devia ocórrer posar aquesta gent al capdamunt del tro reial.


3 comentaris:

Ester ha dit...

Realment no deixes de sorprendre'm..Llàstima que la Júlia no ho pugui portar a l'escola pel seu projecte de SAnt Jordi....em sembla que no és molt rigurós a nivell històric.,,

Núria Pujolàs i Puigdomènech ha dit...

ha,ha,ha...molt divertit i, com sempre, ben escrit!

Pau Roig ha dit...

La realitat sempre acaba superant la ficció.