ENGANYS I RUTINES

Ella l’enganya. I ell ho sap. Però s’enganya pensant que no pot ser. Ella sap que, probablement, ell ho sap. Però després pensa que no pot ser i s’enganya pensant que sempre ha estat molt curosa, i que és impossible que ell ho sàpiga. Però ho sap. És impossible que ella m’enganyi, es repeteix ell, tot i que ho sap. Les seves sospites les hi va confirmar algú amb qui ja no es parla. Fica’t en els teus assumptes, li va dir. I aquest algú va pensar que de desagraïts l’infern n’és ple. Després, obedient, es ficà en els seus assumptes que, fet i fet, eren molts i molt feixucs. L’assumpte, però, és que ella l’enganya. No fa ni molt ni poc. Amb un company de feina. Ell sap que no és més llest, ni més guapo, ni més simpàtic, ni més alt. Bé, potser més alt si. Però no creu que ella l’enganyi amb un company de feina només perquè sigui més alt. Si es que l’enganya, és clar.

Aquell algú ex amic amb el que ara no es parla i que està molt ocupat amb els seus assumptes, que són molts i molt feixucs, un dia els va veure. Passejaven per la vora esquerra del riu una tarda de primavera, menjant enriolats un gelat de maduixa. Tots tres van dissimular. Era una situació incòmoda. Ara, que potser ells no van veure aquest algú. És el que té la novetat de la passió. Perquè ha de ser això, la novetat, i no que sigui més guapo, més intel·ligent, o més simpàtic. O més alt, que ja hem dit que potser si. Però també potser no. Potser du aquell tipus de soles especials que fan semblar la gent més alta. I així, l’amant company de feina l’enganya a ella semblant més alt, igual que ella l’enganya a ell, i ell s’enganya a si mateix. Aquell tipus de soles especials que fan semblar la gent més alta són força incòmodes, com la situació d’aquella tarda de primavera a la vora esquerra del riu. Però només és al principi. És la novetat. Després, un s’acostuma a tot: a que ella l’enganyi, a enganyar-se un mateix, a no parlar-se amb un algú, als assumptes molt feixucs, als companys de feina més alts, a les soles especials, i inclús als gelats de maduixa. És el que tenen les novetats, que quan perden aquesta etiqueta passen a ser coses habituals, rutines. I així la vida va seguint el seu curs, com un riu observat des de la vora esquerra en una tarda de primavera.