dimarts, 13 de desembre de 2011

L'HOME NORMAL


En Maurici era un tipus normal. La gent el mirava, de cua d’ull, en creuar-se’l al carrer i, un cop passat, es giraven a observar-lo.
-Has vist aquell paio?
-Si, ja m’hi he fixat. Era ben normal, oi?
-Ja ho pots ben dir!
En Maurici estimava la seva dona, anava a missa de vuit els diumenges i festius i li agradava la sopa de peix i el pa amb tomàquet. Els caps de setmana feia bricolatge i netejava el cotxe mentre escoltava el futbol per la ràdio. I si feia bo, se’n duia la família al pantà de Riudecanyes a fer un picnic de truita de patata i llom arrebossat sobre unes tovalles de quadres vermells i blancs.
A la feina era cordial i gens xafarder, i era dels que ajuden sempre a fer els deures al seu únic fill, rentava els plats havent sopat, i s’adormia al sofà veient la pel·lícula del vespre a la televisió. Feia l’amor amb la seva dona 1,5 cops de mitjana per setmana, i arribava als 2 cops quan estaven de vacances a l’apartament de Salou.
Tornava els llibres a la biblioteca abans de que s’exhaurís el termini del préstec, tenia una hipoteca elevada que amb prou feines el permetia arribar a fi de mes, i un pla de pensions per la jubilació. Sempre deia que el menjar era molt bo i no deixava ni una engruna al plat, tot i que mai no repetia, ni tan sols davant els precs de la sogra.
Tot i així, a ningú no li queia bé. Creava una mena de desconfiança en la gent, que l’evitava o fins i tot, li feia el buit. Aquell paio tenia alguna cosa amagada, de ben segur, deia la gent a la seva esquena. Ha de tenir per força una cara oculta que no vol que li vegin. I es que en Maurici era tan i tan normal, que la seva normalitat s’acabà transformant, paradoxalment, en una peculiaritat desagradable. I es que el que és normal es que la gent no sigui tan normal com sembla: tanta normalitat no pot ser, de cap de les maneres, normal.

7 comentaris:

Núria Pujolàs i Puigdomènech ha dit...

La normalitat és tot un concepte tirant a estadístic...ha,ha,ha...M'ha agradat el teu conte, Sebastià!

SEBASTIÀ MARTORI ha dit...

M'agrada que t'agradi, tot i ser una història ben normaleta.

Adela ha dit...

M'encanta tot el que escrius i les fotos encara més. Fes el favor de continuar perquè si no poso comentaris, no és que no et llegeixi, sinó que no acostumo a posar-ne.
Ah! I busca un lloc més bucòlic que la biblio del Centre per parir aquestes coses que si tens valor de fer-ho allí és que tens súper fusta d'escriptor.

SEBASTIÀ MARTORI ha dit...

Adela, han passat dos dies i encara em dura l'enrojolament. Gràcies per les teves paraules. En quant a lo del lloc, potser tens raó, però els paratges massa bucòlics sovint, més que ganes de treballar, em fan venir son. De totes maneres, donades les circumstàncies, de moment no tinc més remei que seguir com fins ara...
Gràcies de nou.

Carme ha dit...

Sebastià et copio el comentari d e resposta que t'he deixat a "Rosa el món i torna al blog"

Sebastià Martori, benvingut al projecte de trobada virtual de blocaires perduts ... he, he, he...

No sé si aconseguirem que la gent que pleguen vingui a la trobada, això no ho sabrem fins que no ens hi trobem de veritat.

Només pel fet de voler-hi adherir, ja estàs adherit. Tindràs el teu post aquí, al "Roda el món i torna al blog" un post d'adhesió.

I no has de fer res més... tornar al gener del 2015, d'aquí tres anys a veure qui repesquem dels que hem perdut de vista i també què intercanviem amb els que no han plegat... trobada de tots, actius i inactius.

Mira la barra lateral, busca les Entrades més populars i clica sobre Presentació. Allà ho expliquem tot.

Qualsevol dia d'aquesta setmana, el teu post. Vinc cap a ca teva!

De fet Ja hi sóc!!!

Fins aviat!

Helena Bonals ha dit...

L'únic amb el que m'identifico amb el personatge és que no torno els llibres tard a la biblioteca.

Molt bo. I gràcies per seguir-me!

Pau Roig ha dit...

M'agrada el compte, peró siguent teu és normal.