dimarts, 6 de desembre de 2011

EL GOL




Uns vailets jugaven a futbol, o a alguna cosa semblant, en el descampat proper a la terrasseta del cafè; suaven sota el sol radical del migdia d´un agost exagerat, emulant a les estrelles d’algun campionat endormiscat per la xafogor vacacional.
En l’única taula on es projectava quelcom de l’ombra ínfima de la figuera de l’esplanada de l’església, on hi havia hagut l’antic cementiri, el foraster es ventava amb els fulls escassos del dominical estiuenc del diari que compraven els del casino; es va demanar una altra copeta d´anís, amb un glaçó, mentre fruïa de l´espectacle pseudo-futbolístic que se li havia ofert espontàniament. “Dolç, res d´anís sec”, encara afegí.
S’acomplien ja uns mesos des que va baixar de l´autobús, en aquella mateixa plaça, amb el seu bagul enorme i un somriure franc, tan ample que li tallava la cara en dos, estrambòtic en la quotidianeitat  dels vilatans, i s´havia instal·lat a la fonda. Es remorejava que era un artista, potser descendent de la terra, on hi havia algun precedent d´indiano, i aquella sempre crida als seus fills pròdigs, i que estava buscant els seus orígens per a poder trobar-se a sí mateix.

-De ben segur que és aquí per una crisi existencial – havia comentat el Pau del Cafè als seus parroquians – Aquestes són coses que ja els hi acostumen a passar a la gent de la faràndula.
-Si, encara que potser es tracti d´una crisi més peluda – afegí l´Hipòlit l´apotecari – que on hi ha pèl, hi ha al·legria!!
-I aquesta gent sempre estan al dia en qüestions de faldilles!! – rematava en Tomàs de cal Pa Sec.

Entre el xivarri infinit de tota la mainada, hi hagué un instant etern de silenci, justament quan lliscà per la plaça la pubilla de Can Pixot, balandrejant les seves natges adolescents al ritme del cant llunyà de les cigales, cadència a la que s´acompassaren les ventades a cop de dominical del míster, que no es perdia ni un sol detall del vaivé d´aquella criatura mandrosa i virginal, insolent en la seva innocència, gronxant-se els seus cabells de seda i carbó en els lluminosos raigs de sol, inclements sobre un escot lleugerament desbocat, silenci que inesperadament esclatà en un crit col·lectiu de la xicalla -¡¡¡¡goooooooooooooooooollllllllll!!!!- que feu girar el cap al foraster mentre la silueta d´aquella musa del tanteig esportiu s´esmunyia per la cantonada ombrívola del carrer del Casino.
Algú de l´equip que perd ha badat pensà el mister en la seva llengua estrangera. Igualet igualet que jo mateix reconegué amb un somriure als llavis, i feu un glopet diminut a la seva copa, amb el gel ja fos.

4 comentaris:

Pau Roig ha dit...

Ara que tot just començava a fer fred, s'en adonava que ja tenia un bagul ple d'enyorances dels plaers del estiu. I l'únic consol és beure l'anís sense gel.

Mr Towers ha dit...

profà, et veig bé: una bona ració de superposició d'estiu amb tardor al bo de l'hivern!

tardor rima amb coses que es perden o s'acaben (però encabat a mi el futbol només m'agrada mirar-lo -i per cert, que Déu reparteixi sort el dissabte, i que tota caigui del nostre costat)

Núria Pujolàs i Puigdomènech ha dit...

M'ha agradat molt, Sebastià!...

SEBASTIÀ MARTORI ha dit...

Gràcies Pau, Towers i Núria pels vostres comentaris. Mr Towers: al final el dissabte tot bé, ja podem descreuar els dits!!!