diumenge, 30 de gener de 2011

RENYINA



A l’aixecar-me, vaig marcar els dos dies endarrerits al calendari de la cuina. Aquests dos dies havien suposat una lenta agonia, unes febres que em devoraven l’ànima, donant-me fred i calor alhora, de les quals finalment, sembla, m’he recuperat.

I es que no pots seguir donant-me aquests disgustos; filla meva, jo miro de comprendre’t com a membre que ets d’una nova generació, com a dona alliberada que et sents, hereva d’una lluita en la que, a la nostra manera, totes les dones hi hem lluitat; sé que et vols sentir més lliure del que cap dona d’altres generacions, i especialment la meva, s’han sentit mai, i no com a la meva època, on les dones érem una mena de servidores, un segon pla a l’ombra de la virilitat dominant que feia i desfeia segons la seva voluntat, sovint capritxosa. Sé que ets lliure de decidir sobre el teu cos i la teva vida, i no com jo, que en casar-me et vaig parir de les meves entranyes i quasi m’hi deixo la pell, i després, inutilitzada físicament com a dona, vaig tornar al redós domèstic, a interpretar el meu – el nostre – paper de figurants de la vida, de teixidores de punt de creu i consol espiritual dels nostres marits, a mestresses de la cuina i governantes dels afers casolans.

A vegades penso que, si sempre tenim punts de vista oposats, una de les dues per força ha d’estar equivocada, i faig un esforç per mirar de veure les coses amb la màxima objectivitat possible. Però no ho dec fer pas bé, car la majoria de vegades acabo donant-me la raó a mi mateixa. I això em sacseja l’ànima i em podreix per dins, perquè no hi ha una satisfacció més gran per a una mare que veure com la seva filla se n’ensurt, sense que ningú li pugui puntualitzar la més petita de les seves decisions. Aquest darrer cop, amb el deliri de les febres i l’angunia dels malsons que em produïen, ho he tornat a fer. I, sincerament, he tornat a fracassar: em torno a donar la raó a mi mateixa.

Jo, pobra esposa del teu pare, al cel sigui, comprenc que t’estàs enfrontant a una nova etapa de persona adulta, que tot és nou als ulls dels teus vint i tants, quan ja pensaves que n’havies vist de tots colors, i cada nou entrebanc sembla insalvable,i això, la vida, el món, són durs, i s’ha de lluitar, t’has de passar el dia picant pedra i no abaixar mai la guàrdia. Sempre ho he vist així, jo. Si haguessis conegut el teu pare de jove, quan jo, valga’m déu! Ell no ho sabia entendre, tot això, els homes són una mica sabatots a vegades. Desarreglat i depressiu, mandrós. .. si, si, mandrós. Tots els camins per a ell eren cara amunt. Jo - modèstia a part – vaig ser qui li ensenyà el valor d’una feina ben feta, poc a poc però amb constància. Jo i només jo vaig esdevenir la seva força de voluntat. Jo vaig ser la base que tot gran home necessita per a triomfar – perquè el teu pare era un gran home, un diamant en brut que s’havia d’anar polint - . El recordo, aquell dia a la biblioteca, tot despentinat, fumant-se aquelles cigarretes de tabac negre pestil•lents, sense filtre, perquè el teu pare, de jove, fumava, i si t’he de dir la veritat, a mi m’encatava veure’l amb aquelles puntes penjant dels seus llavis molsuts, aclucant els ulls perquè no li entressin aquelles columnes primes de fum blavós... potser amb qualsevol altra dona també hauria triomfat, més o menys, però a mi m’agrada pensar que no.

Però tornant al teu cas, no fugim d’estudi, no creus que aquest cop n’has fet un gra massa? Pensa en la teva pobra mare, patint per tu continuament.

Ets l’hereva, filla meva, no tan sols d’allò material que entre el teu pare i jo vam reunir, sinó també d’aquells valors morals que vam intentar imposar a tota aquella gent que es movia en els nostres cercles, a tots els qui eren a l’òrbita de les nostres més petites influences.

No, ja sé que a tu tot això no t’importa gens ni mica. Tu no vols ser la nostra filla, sinó que vols ser solsament tu.

I, no creguis, jo comprenc tots aquells valors que vols assumir pel teu propi compte, tots aquells valors que tothom ha d’anar adquirint. Però, no és això una visió egoista de les coses? No hi pots afegir part de l’herència de la qual et volem fer obsequi?

Preguntes que s’emporta el temps, aquell tic tac que trenca els meus pensaments i els meus silencis quan no em sé concentrar prou. Silenci, silenci trist que emana d’aquesta caixa de fusta que fa olor de nova que tinc al davant, d’aquest vestit negre que porto, d’aquestes llàgrimes insonores que van fent processó per les galtes solcant les seves arrugues, d’una dona, d’una mare, d’una jo mateixa.

Estic surant? Potser és que estic surant, i només existeixo jo en tot l’Univers, i la resta, tu, aquesta habitació plena de gent xiuxiuejant, les espelmes amb les seves flames ballarines i hipnotitzants, l’edifici, i fins i tot el meu cos són imaginacions d’un jo indefinit i immaterial?

Potser si.

Però llavors, potser no em doldria tant que t’hagis suïcidat.

8 comentaris:

Mr Towers ha dit...

què tiu, aquest també l'has trobat fent neteja del PC? buff, menudu puntassu! final escruixidor, no l'he vist vindre, menuda twister, vaia una manera de guardar-te l'as a l'última frase... el de La Casa també és molt bo, encara que el meu preferit és el de tramito assumptes i expedients (seguit de l'aventura empresarial del Binoix, q per cert, enguany me n'han agafat un a mi). Ves-te pensant moure un recull per publicar, home (tst, oju q s'acaba publicant tanta morralla que ni li arriba a les soles de les sabates a lu teu...)

M'encanta també la mini secció d'escriure sobre el fet d'escriure.

Encara no m'he fotut amb les entrades més antigues pq m'hi vull fotre amb calma i sense presses...

Núria Pujolàs i Puigdomènech ha dit...

Molt bon text!...molt ben escrit!...felicitats...

Si vols i pots et recomano la lectura de la pàgina 146 d'Amor meva (de la Isabel-Clara Simó)...

El Profà ha dit...

Ei, Mr. Towers, la veu més sensual de la radiodifusió al sud del Francolí!! Enhorabona per lo del Tinet, aquest any té encara més mèrit, doncs es veu que la participació s'ha quadruplicat.
En quant a lo de la neteja del disc dur, l'has encertada, segueixo fent neteja.
En fi, moltes gràcies pels teus elogis. Com pots comprovar, he posat un enllaç al teu jardí del manicomi, a veure si augmentem el teu club de fans (que pel que sé, no és pas petit).

El Profà ha dit...

Gràcies Núria, ja he vist que has penjat un fragment de la Isabel-Clara, i els elogis sempre motiven a tirar endavant. Demà si puc demanaré l'"amor meva" a la biblioteca, a veure si el tenen... estic molt intrigat!

Pau ha dit...

Ostres, ostres, ostres i ostres! I no tinc més paraules.

Pau ha dit...

Ostres!!!
M'en quedava un al pap.

Dani ha dit...

Nyam! M'encanta venir al rebost a veure que trobo!

El Profà ha dit...

Bé, de moment sembla que hi pots trobar un bon grapat d'ostres. No sé si alguna hi deu tenir una perla a dins...