diumenge, 16 de gener de 2011

LA CASA



Quan va saber de la seva malaltia, es va obsessionar amb la casa. Aquella casa tenia alguna cosa maligna, afirmava, i s’havia d’enderrocar. Quan va conèixer la mare, aquesta somiava amb una caseta amb una sortida, un pati o una terrassa, no calia que fos gaire gran, amb vistes al mar i un foc a terra. Eren les úniques condicions que hi posava. I el pare, tots sabem com era, no va parar fins aconseguir un terreny on construir-li la casa dels seus somnis. A la mare li va encantar, sempre deia que era tal i com l’havia somiat, i que allí serien molt feliços. Va embellir-la amb cortines de tons pastel i geranis, amb gerros i miralls amb marcs de fusta polida, i va fer pintar-la de nou, cada habitació amb un color diferent. Allí vaig passar la meva infància, corrent per la platja mentre la mare llegia novel·les d’amor, lluitant contra dinosaures de goma a la terrassa mentre respirava la flaire dels pastissos de fruita que la mare deixava al costat, fornejats, per que es refredessin. Amb la mort de la mare, la casa va anar perdent vida. Jo ja havia marxat a estudiar fora i l’Emma mai no la va considerar autènticament casa seva, i en deixar-lo la casa va emmalaltí com el pare. Va anar perdent el toc femení primer, i la vida després. Les habitacions es van anar buidant, el pare regalava llibres i mobles a tothom que li volgués acceptar, primer inconscientment, després amb tota la intenció del món. Les persianes es van anar espatllant, les portes es reinflaren. La humitat feia florir les parets i la pintura es demacrava en tonalitats gastades. Mai més no es va encendre la llar de foc ni es va veure ningú prenent el sol a la terrasseta. Finalment, només va quedar activa la cuina i el dormitori, on el pare va traslladar una petita tauleta de treball, amb un llum, i una cadira, i les seves piles de papers desordenats, descolorits en tonalitats acigronades, i allí es passava els dies, mentre el Buk, el seu mastí, es passejava per les habitacions buides cercant un rastre del seu passat gloriós. Precisament el Buk fou la seva penúltima obsessió, algú n’hauria de tenir cura quan ell ja no hi fos, si no acabaria a la gossera amb una injecció letal. Va provar amb veïns i amistats, amb parents i amics i, finalment i com no podia ser d’una altra manera, me’l va encolomar a mi.

Una tarda d’agost, a l’hora de la migdiada, em va venir a veure. Portava una maleta amb tot el que necessitava, em va dir, i un fulletó de la residència d’avis on considerava que estaria millor. A més, una petita motxilla amb Cien años de soledad, La Plaça del Diamant i la Trilogia de Nova York. No necessitava res més. Anava suat però se’l veia radiant. Vaig tenir una premonició, i, amb el cotxe, el pare i el Buk, vaig conduir fins a la casa, angoixat. Un munt de runa ocupava el lloc de la casa, i un bolquet estava carregant els trossos de guix i de vida del solar. No et preocupis, em va dir, la setmana vinent tenim hora al notari per canviar el testament, el solar serà per a tu i aquí podràs construir la teva casa ideal. Però pare, si la meva casa ideal era aquesta, la de la meva infantesa, la dels anys amb la mare. Amb una capa de pintura i quatre reparacions, era perfecta. Bah, bajanades. El model de casa estava esgotat. Les cases no s’esgoten. Potser no, però en el nostre cas si. No hi va haver res més a dir.

Vaig deixar el pare a la residència. La directora ens feu un recorregut per les instal·lacions. Era un lloc míser i depriment, però el pare semblava encantat. De totes maneres, només va sobreviure en aquell cau quaranta vuit hores. Les seves obsessions havien estat satisfetes, i es va rendir, va deixar que la malaltia actués a la seva incumbència. Lo del testament, es veu, no era prou important com per mantenir-lo amb vida quatre dies més.

5 comentaris:

Núria Pujolàs i Puigdomènech ha dit...

M'ha agradat el conte. Gràcies per compartir-lo!

El Profà ha dit...

Gràcies a tu per llegir-lo i, sobretot, per comentar-lo.

Dani ha dit...

Bo, bo, BO! (com sempre...)

Pau ha dit...

D'acord amb el Dani: bo, bo, BO!
Se m'acud si publiques al blog, ja no pots presentar el relat a algún concurs? Seria una llàstima.

El Profà ha dit...

Doncs probablement tens raó, Pau, però ni se m'havia acudit. De fet, és un text que tenia perdut pel caos del disc dur de l'ordinador, i vaig estar pensant a esborrar-ho, fins que al final vaig decidir penjar-lo aquí. És per això que estic sorprés de les reaccions...
en fi, hauré de fer més neteja cibernètica...