divendres, 24 de desembre de 2010

NADAL EN FAMÍLIA (V i prou)



Com que ja havíem ignorat el cos sense vida de la Cinta, varem fer el mateix amb el de la Jèssica, procedint a atacar sense contemplacions aquell conill tan ben rostit. Al cap i a la fi, de dinar de Nadal només n’hi ha un a l’any, i no és qüestió de deixar que s’espatlli per un parell d’incidents mortals irreversibles i sense importància.

Quan ja escurava aquella pota deliciosa, el nebot torracollons es posà a cridar amb una veu histriònica i entristida que què havíem fet amb la pobre Perla, tot assenyalant el que quedava de carn a la safata gran. Tots ens vam mirar, a mig mastegar, sospitant que la gateta persa desapareguda descansava en porcions perfectament masticades dins els nostres respectius sistemes digestius, com si d’una professora de matemàtiques qualsevol es tractés. Varem deixar els coberts sobre el plat, jo vaig escopir el que tenia a la boca, i algú va vomitar en un racó.

A tot això, les espurnes que encara saltaven amb una alegria nadalenca del cable de l’arbre decorat, que, per cert, aquest any havia quedat preciós, van prendre les cortines, i aquestes el bufet, i aviat el menjador quedà envoltat de flames, fum i dels crits histèrics de la sogra que provocaren que el seu marit es tornés a mullar els pantalons. El fum s’espessia per moments i tothom buscava la porta amb empentes, estirades de cabell i donant cops de puny. Fou una bonica estampa familiar de lluita per la supervivència, i els sis punts que em van haver de donar al llavi partit en poden donar constància.

De sobte, entre la densitat del fum, aparegué una enorme figura vestida d’un vermell llampant, i tots els nens la reberen al crit de “Papà Noel, és Papà Noel”, mentre la mare mirava de fer-lo fora a espentes i rodolons, dient-li amb la seva parla pastosa d’esperit de vi que ja havia donat l’aguinaldo i que no disposava de canvi. El bomber, doncs d’un bomber es tractava, feu un “Ho, ho, ho” a l’estil de Santa Claus, per tranquil·litzar els nens i la mare, tot i que sonà aflautat i una mica descafeïnat pel meu gust, agafà la mare i se l’endugué. Un exèrcit de bombers va aparèixer darrera seu, i ens tragueren a tots al carrer, sota les mirades encuriosides dels veïns que havien sortit als balcons mastegant torrons i amb una copa de cava a la mà, i, a falta de res millor a dir, ens desitjaven un bon nadal.

Vam acabar l’àpat nadalenc en un dels pavellons esportius municipals, embolicats amb aquelles mantes de paper de plata, i menjant-nos un frankfurt del Viena, cortesia de l’Ajuntament. A poc a poc, hi havia anat fent cap tota la família, fins i tot, oh sorpresa, la Perla, que havien rescatat a la branca d’un plàtan del carrer. La seva visió ens feu respirar alleugits. Era innegable que ens havíem menjat un gat, com cada any, però almenys no havia estat la Perla. L’única que no va venir fou l’àvia. Quan l’incendi fou extingit, varem trobar la cadira de rodes calcinada, però el seu cos, misteriosament, no va aparèixer mai, cosa que ha donat lloc, al llarg d’aquest any, a tot tipus de teories absurdes i hipòtesis maquiavèl·liques i malintencionades.

En fi, enguany farem el dinar a casa d’un dels oncles, i ja s’acosta el moment. Tinc ganes de tornar a veure la família, m’han arribat comentaris dels cosins que aquest any no serà el típic dinar de Nadal, i que hi haurà sorpreses. Només de pensar-hi ja tremolo, però que voleu que us digui, a cadascú li toca la família que li toca, això no es pot escollir, i qui tingui una família normal sense cap element que grinyoli, que llenci la primera pedra. O la primera rajola de torró d’Alacant, que pel cas, ve a ser el mateix.

The End