Mentre sèiem novament a taula, la (o el) Jèssica, serví les torradetes de foie gras (no n’havia salvat ni una, totes inequívocament trencades) i les de fals caviar. També d’altres amb una cosa viscosa i vermella que tenia gust de gasolina i unes d’un verd radioactiu, a la capsa de les quals hi posava en lletra discreta i no massa atrevida “Record d’Ascó” i que per raons òbvies, no només no vaig voler tastar, sinó ni tan sols que em plantessin la safata al davant. El cunyat torracollons, mirant-se les potents cuixes depilades de la (o el) Jèssica, em va tornar a demanar on podia pillar catxo, i un dels nebots que ja no sabia que destrossar va preguntar per la Perla, la gateta siamesa de l’àvia, per tal de poder-la torturar sàdicament. Turmentar a la gateta, és clar, que l’àvia armada amb aquell bastó de sota de bastos encara imposava bastant de respecte. Ningú no l’havia vist, i el nen es posa a plorar i xisclar dient que volia jugar amb la gateta, i tant pesat es posà mentre ja servien la sopa de galets, que l’Antoni, el cosinet, li etzibà tal bufetada que casi li fa saltar un ull (l’esquerre, concretament que tot sigui dit ja no ha tornat a ser mai més el mateix) sota la mirada benevolent del seu pare, el tiet Manolo, que pensava brandant el cap que el pobre noi des que va esbudellar, cuinar i degustar a la porca de la seva professora de matemàtiques, havia de conviure amb un trauma semi infantil que li estava espatllant el caràcter.
A tot això, quan encara no havia pogut ficar-li cullerada a la meva sopa de galets, que pudia a aiguardent, probablement per que a la mare, que havia perdut el sentit de l’equilibri feia una colla d’anys i d’hectolitres etílics, se li havia tornat a abocar el seu clàssic esmorzar de ginebra amb corn flakes dins l’olla del caldo, la sogra em retirà el plat. “Es que us encanteu amb qualsevol cosa, fills meus, i després no donarà temps de jugar al bingo”, em va dir amb la seva mirada lluent d’ex alcohòlica anònima i ludòpata reconeguda.
Quan tots els galets alcoholitzats havien estat retirats, aparegué la (o él) Jèssica de la cuina, mig plorant, seguida del tiet Gregori, que portava la bragueta baixada i feia una cara de pomes agres emmetzinades. La (o el) Jèssica portava la safata amb el menjar estrella del nostre Nadal familiar, el conill amb prunes, adaptació lliure del clàssic plat nadalenc a base de pollastre, tot i que de prunes ja no se n’albirava cap ni una, i també portava una trempera sota la seva faldilleta de minyona que donava tota la raó del món, vista la seva condició, a aquella dita de què Déu dona pà a qui no té dents. No sabíem què carai podia haver passat a la cuina, però a la (o el) pobre Jèssica se la veia desencaixada, tant, que abocà la salsera a sobre dels pantalons sobradament mullats del sogre en ensopegar amb aquell ditxós cable de l’arbre de Nadal que, en aquestes instal·lacions provisionals, sempre queda fent nosa pel terra, provocant la sonora caiguda de l’arbre dels pebrots i un munt d’espurnes i guspires que varen acabar amb la vida de la (o el) Jèssica al moment, electrocutada i totalment fregida (o fregit), quedant una estranya imatge de dona estesa a terra amb una petita tenda de campanya instal·lada en el seu baix ventre. L’àvia es despertà pel soroll i, amb el seu mal humor característic, en notar l’olor de carn cremada, va preguntar que quan se serviria el sopar.
(Continuarà?)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada