dimarts, 30 de novembre de 2010

RESSACA ELECTORAL



Fa uns dies, quan encara estàvem immersos en la inacabable campanya electoral, vaig avançar ràpidament una furgoneta blanca, d’aquelles tan grans, que estava parada en doble fila. En el moment de passar pel seu costat, vaig poder clissar que duia, enganxats amb celo als laterals, uns cartells que em van cridar força l’atenció: eren uns pòsters amb fotos en blanc i negre on un joveníssim Adolfo Suárez seduïa a la càmera mig somrient, mentre un eslògan mirava de penetrar en l’ànima de qui s’ho mirés amb un cert regust nostàlgic, que deia alguna cosa semblant a “te’n recordes de nosaltres?”.

Si, estaven fent campanya pel CDS, el Centro Democrático y Social, que el president Suárez es va treure de la màniga per mirar d’assaltar i conquerir de nou el Palacio de la Moncloa, poc abans de que la seva antiga UCD esclatés en mil bocins impossibles de reenganxar.

Cal contestar, ara que han passat les eleccions, que sí, jo me’n recordo, tot i que als seus anys daurats (1986: tercera força política al Congrés, amb 19 diputats electes) jo no era més que un adolescent, i tot i tenir-ne memòria, el que ignorava és que aquesta gent encara remenessin la cua.

Això em va dur a pensar en tota aquella gent anònima que, bé des de forces polítiques extraparlamentàries, bé des del voluntariat o forçats per imperatiu legal, arriben a moure unes eleccions. Els que lluiten donant el seu temps disponible per oferir uns ideals en els que creuen fermament, els que condueixen furgonetes i autobusos electorals, els que preparen els càterings i els que escombren el confeti quan els mítings ja s’han acabat. Els uns lluiten per uns ideals que, probablement, no arribaran a ningú; els altres, es guanyen la vida o fan negoci en paral·lel a la política, d’una manera lícita i honrada.

Després hi ha els funcionaris municipals, de jutjats, policies, de correus, que han de treballar el dia escollit per anar a votar; els voluntaris dels partits, els ciutadans escollits per a formar les meses, els que fan els sondejos a la porta del col·legi electoral, els periodistes... milers i milers de persones treballant conjuntament per a una causa comuna: la democràcia.

Avui tots els polítics, els de sempre, hauran sortit ullerosos i somrients en les fotos dels diaris. Uns somriuran d’alegria, els altres per obligació: vencedors i vençuts. Aquestes gents anònimes, però, s’hauran hagut de reenganxar a les seves obligacions laborals, esgotats, sense cap mena de reconeixement, però satisfets, amb la complaença que dona l’esforç i una feina ben feta; els membres de les petites formacions potser se sentiran, alhora, decebuts, amb el sistema que no deixa cap escletxa per a que s’escolti la seva veu. Uns pensaran que el món és injust, uns altres se sentiran incompresos...

Aquesta, doncs, no vol ser més que la foto escrita que reconegui l’esforç de tots aquells que avui no surten a la foto del diari; un homenatge als anònims, als que no apareixen als sondejos ni als recomptes.

Ignoro si el CDS ha obtingut algun resultat que els pugui satisfer, tot i que suposo que no. Com moltes altres formacions (se n’han presentat més de trenta) seguiran pul·lulant pels carrers amb pòsters enganxats amb celo i altaveus cridant consignes i eslògans per sobre de horribles músiques que, a més, sonaran distorsionades; insistentment, esperant la seva oportunitat per esdevenir grans, oportunitat que, probablement, no arribarà mai. A tots ells, felicitats: per la feina feta, per la il·lusió; per fer-me creure que, mentre hi hagi una sola idea per la qual lluitar, un ideal per defensar, sempre hi haurà un grup d’homes i dones, per petit que sigui, disposat a lluitar per defensar-lo.