dimarts, 2 de novembre de 2010

LA JÚLIA ALS 6 ANYS



Ulls de castanya de mirada avergonyida. Cor de panellet de costosos petons, d’abraçades eternes, d’instants infinits.
La Júlia és, als seus 6 anys, un laberint d’emocions del que no sempre troba sortida. Princesa en un món d’heroïnes alades, col·leccionista d’enuigs, especialista en guitzes, i tímids afectes que, un cop superat el primer rubor, creixen fins a esdevenir gratacels gegants de tendresa. De mirades baixes i somriures amagats, neix l'embrió d'una primera maduresa infantil.
La Júlia és badar amb tot allò que és mou. La Júlia és badar amb tot allò que s’està massa quiet. És riures encongits o desbocats, cors i fades, ballar danses inventades, cantar sons de sirena. Presumida, la seva vida és jugar, com no pot ser d'altra manera, estimar xafogosament, ser estimada obertament. Sumar amb els dits, picar paraules, cantar en alguna cosa semblant a l'anglès. Dibuixar regals, pintar vestits roses, tallar, enganxar, demanar celo, creativitat experimental. Escriure cursilades amb milions de faltes d'ortografia, algunes que ni sabies que podien existir; xiuxiuejar secrets, llegir llibres de lectura fent estranyes cantarelles avorrides, viure, sentir-se viva!
Tot això és la Júlia avui: un plançó que promet ser una alzina en un bosc de roures. Per molts anys.