dimarts, 22 de desembre de 2015

CRÒNIQUES DEL PRIMER NADAL: JOSEP




Tot va ser com un malson. Imagini’s, un dia se’t presenta la dona i et diu que està prenyada. Que estàs què?! Per un moment vaig pensar que l’havia entès malament, que em deia que estava disgustada per alguna cosa, molesta... emprenyada, vaja; però no, quan em vaig girar i li vaig veure aquella carona, aquells bassals davant els ulls i la mirada atemorida escombrant el terra de la cuina, vaig saber que l’havia entès bé. Prenyada, la mala puta! Jo, que sóc bona gent i tal, doncs és clar, davant les seves voluptuositats femenines havia intentat les mil i una maniobres, que si xata, que què guapa que estàs avui, que vine aquí que et faré un petó, i quina bona olor que et fan avui els cabells... I una mà que se’n va per aquí, l’altra que explora per allà... ja m’enteneu, oi? Que un no és de pedra, coi! Però ella que no, Josepet, que espera’t una mica, que després serà millor, més bonic, quan estiguem cassats i tot això. 

I jo, doncs bé, què hi farem, si s’havia d’esperar, doncs esperarem. Com a mínim una oportunitat millor. Que no n’hi havia gaires, per això, que jo em matava a treballar tot el dia a la fusteria, que si ara serra uns taulons, i jo xerrac en mà vinga a serrar; que si ara carrega en aquest carro aquells mobles, i vinga a carregar com una mula; que si escombra una mica, home, que està tot ple de merda, i servidor allí amb la granera amunt i avall. I arribava a casa que la lluna ja era a puesto, brillant sobre la foscor, i m’enllitava baldat per llevar-me en unes poques hores, amb la maleïda lluna encara penjada allà dalt, lluitant amb les primeres clarianes de l’alba, i apa, cap al taller, que si passa el ribot per aquí, que si clava uns claus per allà... però de fotre un clau com déu mana, ni somiar-hi. I de sobte resulta que la molt garrina està prenyada. Encara la veig com si fos avui, amb un bombo creixent en les seves entranyes per culpa de no tancar les cames més que amb el seu pobre Josepet!

I sí, m’ho volia explicar tot, em va dir sanglotant, que jo em mereixia la veritat. I va i m’explica no sé quina història d’un refomut colom que era part d’una santíssima trinitat que era un, però eren tres. I també hi sortia déu i sa mare, en aquell relat fantàstic. Però que ella era verge, eh?, que no l’havia tocada cap home i que la seva virtut estava intacta! I jo que ho sentia tot i no ho volia sentir. Ja em direu. La dona prenyada i jo sense haver sucat el melindro.

Em va destrossar la vida. I és clar, l’havia de repudiar, l’únic que tenia al cap era que l’havia de repudiar i que ja s’ho farien ella, el seu bombo i el colom del tres en uno aquell.
I la vaig repudiar. No sé perquè, però, després sempre es va dir que vaig estar amb ella fins el final. Mentida podrida! Tot això de la família sagrada són mandingues. La vaig repudiar ben repudiada, i no vaig manar que la lapidessin... mira, no ho sé per què. O no és veritat que després del naixement el bon Josepet desapareix totalment de la tradició, de les escriptures i de tot arreu? És clar, perquè no vaig ser-hi mai! Mai!!

El dia que va néixer la criatura, vaig caçar un colom, el vaig rostir al forn ben rostit, i me’l vaig cruspir amb salsa de gessamí i prunes confitades. I des de llavors, cada 25 de desembre he fet el mateix. I em consta que no sóc l’únic, que molta gent, en aquestes dates tan assenyalades, encén el forn i atia els fogons per a tan magna operació culinària. Fins i tot famílies senceres es reuneixen cerimonialment per engolir voraçment una d’aquestes aus. Potser el malparit del colom ha anat deixant un rosari de prenyades i tothom busca venjança... però què dic, ara, com si la història del colom fos creïble. Ja no sé ben bé què em dic. Si algú s’ho empassa, que baixi déu i s’ho miri.

I qui diu cuinar un colom, diu un pota blava o un gall dindi, que per al cas és el mateix. Que els bombin a la mare, al seu fill bord, i al malparit del colom, que jo ja n’estic més que fart de tota aquesta història i no vull que m’emprenyin més.

2 comentaris:

pons007 ha dit...

Mai m'han agradat els coloms, jo he sigut més de pollastre, a la cassola, i si pot ser amb prunes.

Judit ha dit...

Brillant! Com sempre!