dimarts, 29 de desembre de 2015

CRÒNIQUES DEL PRIMER NADAL: RODERIC




Mal de ventre. Sí, sí, mal de ventre, tal qual. És que no heu patit mai de mal de ventre, vosaltres? A mi ja m’ho va semblar que aquell formatge no havia fermentat bé. Però és clar, els pastors passem molts dies fora de casa, a la muntanya, buscant prats per alimentar el bestiar, i just aquells dies havia fet curt de viandes al sarró. Així que tenia gana i vaig pensar: Roderic, sense manies, que val més morir amb la panxa plena després del plaer de sadollar l’estómac, que d’ànsia per no haver pas menjat! I em vaig cruspir aquell formatge pudent. Després vaig jeure per fer la becaina, que del ramat ja se n’ocupava el Pinxo.

Ja queia la tarda, que van venir en Lluquet i en Rovelló a despertar-me. Roderic! Roderic! –em cridaven sense pietat, ja des del turó de la font. El Pinxo els bordava amistosament, fent rodolar la cua de content. Roderic, aixeca’t, home! Que no has vist l’estrella? Mil estrelles, estava veient jo, però no les del cel infinit, sinó les que em disparaven els budells. Estaven exaltats. Alguna cosa passava, deien, i una estrella més brillant que cap altra es movia molt de pressa per la volta celeste. Volien seguir-la, apa, anem. Em sembla que no em trobo gaire bé, els hi vaig dir. Au, deixa’t estar i anem! Les panxes, en aquell instant, van començar a fer carreres per les meves entranyes. Un recargolament de tripes agut em va fuetejar l’intestí fins que els gasos van trobar la seva sorollosa sortida natural. És un senyal, va insistir en Rovelló. Aquest pet pudent és un senyal? va reblar, burleta, en Lluquet. No, home, no fotem! Parlo de l’estrella! En Pinxo va bordar, que és l’únic que sap fer. Vinga, som-hi!

Em van ajudar a posar-me dempeus. Feia fred, una boira espessa se’ns ficava per dins embussant els pulmons i gelant la sang, però almenys els budells se m’havien ficat a puesto. Vam caminar una bona estona. Pel camí se’ns anaven afegint altres pastors i gent de tota casta i espècie. Finalment, l’estrella es va aturar. Se sentien els plors d’un nadó, i ens hi vàrem atansar. En aquell moment, però, la panxa es tornà a manifestar amb la pitjor de les seves expressions, i una urgència precipitada es va apoderar del meu cos. Vaig començar a córrer -Roderic, on vas?-, vaig sentir que em cridava en Lluquet. No podia anar de ventre en aquella planúria plena de gent, i més que s’hi acostava provinents de tots els punts cardinals. Finalment, passat l’estable al qual tothom es dirigia, vaig localitzar uns turonets al fons a la dreta amb una mica de vegetació on buidar amb una certa intimitat. Tot i així, algú em va veure, em va assenyalar, i va riure en veu alta. Un caganer!, va cridar. Sí, un caganer, allà, a la muntanyeta! Aviat la rialla va ser generalitzada. Tothom es petava de riure, vés, quina gràcia, allà m’hagués agradat veure’ls a ells, els molt malparits. Si fins i tot el nen nounat aquell va deixar de plorar per posar-se a riure, o almenys així m’ho va semblar. El pitjor és que no podia parar, s’havia obert la resclosa merdosa i allò no tenia aturador possible. Tot l’alleujament que sentia al ventre se m’inflamava de vergonya a les galtes.

Diuen que, amb el temps, la història posa a lloc a tothom. Mentida podrida! Que de la meva trista figura de caganer se n’ha fet escarni pels segles dels segles, però ningú no coneix de la bona fe d’en Roderic el bon pastor, i només se m’ha quedat la figura ajupida i el malnom de Caganer, disfressat amb vestits tant de ric com de pobre i substituint la meva fisonomia anònima per les de futbolistes, de polítics o dels personatges més estrambòtics del moment.

Doncs mireu què us dic: que així rebenteu tots, fills de mala mare, el proper cop que hagueu de passar per l’excusat.

2 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Ha, ha, ha, aquestes cròniques valen la pena!!!

pons007 ha dit...

Fets reals 100%