dimarts, 24 de febrer de 2015

EL SILENCI DE LES MAGDALENES



Hola sóc la Carmen. En obrir la porta, m’havia trobat amb aquella joveneta riallera. Les seves pigues irradiaven una mena d’energia positiva, les seves dents mostraven felicitat. Per un moment la vaig estar observant, mirant de recordar si la coneixia d’alguna cosa. Havia dormit poc i malament, encara duia els pantalons del pijama i una d’aquelles samarretes que la gent et porta de record d’Amsterdam o de Chicago. No m’havia afaitat. Sóc la nova veïna del cinquè, va afegir, em vaig traslladar la setmana passada, però he estat molt enfeinada posant-ho tot a lloc. Potser vas veure alguns dels embalums pel portal, amb els de les mudances, i això. Té, per tu. Em va allargar un plat cobert amb un drap de cuina estampat de floretes de colors. El plat encara era tebi, i s’endevinava una flaire de canyella i llimona. Són magdalenes. Les he fetes com a regal de benvinguda, vull començar positivament una etapa de la meva vida que, pel que sembla, s’ha de desenvolupar en el cinquè pis d’aquest edifici.

-De benvinguda?- vaig dir estranyat.

-Sí, de benvinguda.

Em vaig tornar a mirar el drap. Després la vaig mirar a ella. No vaig estar gaire ràpid, ella es fregava la mà dreta al maluc, per sobre dels texans. Nerviosa. El somriure encara era a la seva boca, però havia perdut la seva espontaneïtat, restava congelat com per a fer-se l’agradosa.

-Els regals de benvinguda els fa la gent quan rep a altra gent. I jo ja hi era. Ets tu la nova. No pots fer un regal de benvinguda, per definició.

-Bé, tant se val. Vull començar amb bon peu la meva nova vida.

No m’agraden les magdalenes. De gust no són res de l’altra món, i són les peces més vanitoses de la rebosteria universal, amb aquell paperet greixós on sempre s’hi queden enganxades unes malaguanyades engrunes. Com les mosques en el paper adhesiu que es penja dels sostres. Són denses i cansades i cansines... i, total, tant de paperet i tanta cosa, i després no són res de l’altre món. I la culminació amb aquella corba estúpida esquitxada de sucre... no és presumptuós, això? Que no es que siguin dolentes, no, però... com dir-ho? No són res. Tot és aparença. De fet, algú les hauria de prohibir. Que fossin il·legals, i que la gent de malviure hi trafiqués fins que es morissin de sobredosi. Que el poli de torn, amb la seva gavardina llardosa i el bloc de notes preguntés, apuntant al forense amb la punta del bolígraf i donant una puntada de peu al cos d’un d’aquells desgraciats, i aquest? Sobredosi de magdalenes, diria el forense, abaixant la mirada. No som res.

-Molt bé, doncs diguem que no són de benvinguda. Són... són... no sé. Un oferiment, no?

-O sigui que vols comprar una benvinguda?

-Home, jo no diria que...

-Això és corrupció sentimental.

-Bé, vols les magdalenes o no?

-Sí, és clar, disculpa, eh? Només volia dir que... en fi, no ho sé. No he dormit gaire, avui, i... del cinquè, has dit? Oi que has dit que t’has instal·lat al cinquè? I que se n’ha fet d’en Pancho i família?

-Qui?

-En Pancho, el del cinquè... bé, és clar, tu no en deus saber res.

Em queia bé, en Pancho. Mai no he vist un paio més gos que ell. Malgrat que es feia dir Pancho, tothom sabia que era fill d’uns pagesos de Santa Coloma de Queralt de tota la vida. Tot el dia anava borratxo, i quan no hi anava era que, o bé estava dormint, o estava bevent per emborratxar-se. La seva dona, sovint, el carregava per les escales, el despullava i el tirava al llit. La pobra dona tenia fòbia als ascensors, i més paciència que una santa. Llavors en Pancho, amb aquelles maneres innates que tenia per engalipar la gent, li prometia que canviaria, que deixaria de beure, i buscaria una feina on guanyés molts diners, i que ara que aviat serien rics allò s’havia de celebrar i se n’anava a brindar amb uns compadres per la seva nova vida. I se n’anava de casa fins que algú avisava la dona de que l’anés a recollir. Ell era així i ella l’estimava.

-Les he fornejades aquest matí, i en treure-les m’he cremat la mà. Mira.

Vaig pensar que eren unes mans delicades d’àngel, petites i transparents, delicioses, però em vaig prometre a mi mateix que no li diria mai a ningú aquella cursilada. La part exterior dreta es veia enrogida, amb una densitat més espessa, probablement per l’efecte d’alguna crema hidratant.

-Només vull ser benvinguda, i he pensat que amb un detall fet per mi mateixa...

-...ningú no s’atreviria a no estimar-te. Això és victimisme.

-Ja està bé, eh? Ja està bé! No tinc perquè aguantar impertinències d’algú a qui he conegut fa deu minuts. Vols les putes magdalenes o no?

-Sí... perdona, ja t’he dit que no he dormit gaire... jo... no sé, perdona’m, hòstia.

-Doncs així, ja em tornaràs el plat. Au, ens veiem!


Es va girar, va obrir la porta de l’ascensor, i va desaparèixer. M’havia quedat tot encorregut. Pobra noia, potser sí que m’havia passat una mica. En fi, arrossegant els peus vaig anar a la cuina, vaig llençar les magdalenes, i, tot mirant el rellotge de la paret, vaig pensar que encara podia mirar de dormir una estona.

4 comentaris:

Pau Roig ha dit...

Aquest relat ha perdut l'ironia, es cruel directamet. Segueix així

Carme Rosanas ha dit...

Ostres com us passeu!!!

Vull dir el veí impertinent i tu que te l'inventes... ;)

No t'amoïnis, t'has salvat de qualsevol tipus de magdalenes...

Helena Bonals ha dit...

Molt i molt cínic.

Josep ha dit...

Dur, punyent i cruel. Si no et sap greu, em quede amb el terme "corrupció sentimental"