dimarts, 17 de febrer de 2015

L'ÚLTIM TREN



S’asseia a l’andana de l’estació, el diari sota el braç, i mirava passar els trens. Entre un comboi i un altre llegia les esqueles, monòtones i avorrides, d’un negre molt negre sobre un blanc més aviat empastifat. I les notes necrològiques. A vegades, també les efemèrides. Després, escoltava la veu rogallosa que anunciava, de tant en tant i sense gaire passió, un nou tren, l’andana i la via per on circulava. Procedència i destí. D’on venia, cap a on anava, com una filosofia barata de la vida. Tancava el diari i esperava. Darrerament morien molts il·lustres. Ho deien les esqueles. Els dits se li embrutaven amb la tinta que dibuixava en paraules la brutalitat del món. Se sentia sol. El tren passava, o s’aturava, tant hi feia. L’única diferència era que si passava, el rebuf d’un  aire calent li revoltava els cabells i feia voleiar els fulls lleugers del diari. Si s’aturava, persones amb maletes i embalums diversos pujaven i baixaven, cadascú dins el seu món, amb la resignació del viatger. A vegades hi havia qui esperava algun passatger. Petons i abraçades a l’andana, comiats i rebudes, somriures i llàgrimes, com si aquell món ferroviari formés part de l’antic imaginari d’un cinema de barri abandonat. O no trobaven la persona que esperaven, i es desorientaven sense saber gaire què fer. Potser ha perdut el tren. Potser s’ha posat malalt. Potser s’ha adormit i no se n’ha adonat de que ja havia arribat. Després dels potsers, a poc a poc, s’anaven retirant fins que tornava a quedar-se sol. Resignació.

Passaven trens llargs, n’hi havia de més curts; igual passa amb els dies, que a vegades s’allarguen, s’estiren i es fan inacabables, i a vegades són excessivament curts. De tant en tant passava una locomotora solitària jugant a fet i amagar amb la resta de vagons, nerviosa, sense saber on carai es devien haver ficat els seus companys de joc, en un temps lúdic d’esplai orfe de funcions de transport de persones o mercaderies.

Però tots els trajectes, totes les persones, acabaven el viatge de la vida dins les pàgines del diari, en la secció necrològica, que ell inventariava acuradament. Ell fou un viatger de terra ferma. La tramoia era la que canviava els escenaris contínuament per poder eternitzar la coreografia insulsa de la vida.

Una estona després de la posta del sol, quan acabava de passar l’últim tren de la tarda i el cel s’enfosquia entintat de rojos i morats, llençava el diari a la paperera i es retirava. Durant la nit hi seguiria havent trànsit de trens i de viatgers, però ja no eren cosa d’ell. Havia de descansar. L’endemà hi hauria un nou dia acabat d’imprimir, notícies fresques per al consum de mirades àvides de desgràcies i vides esgotades esquitxant les necrològiques, abans de sortir amb destí incert per la via 2.