dimarts, 27 de gener de 2015

LA FAMÍLIA ÉS LA CÈL·LULA DE LA SOCIETAT MODERNA (i 2a part)




Després de que el pare, en pijama, cridi en fer-se una ferida a l’afaitar-se, i s’hi afegeixi la mare grallant al microones, a les tasses, als platets, a les culleretes i als briks de llet que s’afanyin, l’àvia Filomena es desperta esmaperduda. Obre els ulls de cop, però sense moure ni un múscul, espantada. Un fil de saliva espesa li baixa per una de les comissures del llavi. Primer mira al seu voltant sense saber gairebé on és. Veu la dentadura submergida en un got amb aigua sobre la tauleta de nit, i s’esglaia més; però al cap d’uns instants en reconèixer-la com una part d’ella mateixa, es va tranquil·litzant. Sent els sorolls habituals dels matins, però li arriben esmorteïts i amb un cert eco. Li fan mal els ossos, un altre cop, i no acaba d’aclarir si encara és en un malson o, definitivament, a casa del fill. Avui tampoc no es troba bé, i tot i que res no li agradaria més, no baixarà a esmorzar amb la família. Quan tothom hagi marxat, la jove ja li durà l’esmorzar i les medecines, com cada dia, i li farà moixaines i l’acotxarà ben acotxada.

El cafè dins la cafetera puja amb aquell soroll característic que fa el cafè quan puja dins la cafetera. L’aroma s’expandeix com una pandèmia per la llar dolça llar, enredant-se amb la flaire que deixen anar les llesques mentre es bronzegen felices dins la torradora. El pare, que fins ara s’afaitava escoltant la ràdio, es mira la ferida. És més gran i profunda del que semblava. De ben segur que li deixarà cicatriu. Que en pensarà, la Mari Luz de Comptabilitat, d’aquella cicatriu? Segur que li agradarà, li dona un aire més viril. Amb la Gillette encara a la mà, fa com si donés cops de fuet i es mira el perfil bo, amb ferida inclosa, mentre pensa amb ingenuïtat que té un cert aire a l’Indiana Jones aquell. Mai no havia pensat que a una dona fràgil com la Mari Luz de comptabilitat li agradés tant que la fuetegessin, però ha de reconèixer que ara, un cop superats els seus dubtes i prejudicis, li encanta fuetejar-la. A vegades encara té remordiments, però si a ella li agrada que la fuetegin i a ell li excita fuetejar-la, per què preocupar-se? Mentre segueixin fent-ho sense respirar, tal i com ha llegit no sap on, no passarà res.

L’enèsim crit de la mare mentre fa malabars amb el Cola Cao, el pot de galetes i les torrades que cremen, produeix el miracle de cada matí: de cop i volta, observa com el pare ensuma la seva tassa de cafè perfectament vestit, el maletí al seu costat, i una tireta a la galta, i a més estrena la corbata que li va regalar per l’aniversari, tot i que en un primer moment va tenir la sensació de que no li havia agradat gens. El Gaietà suca galetes a la llet, amb la motxilla preparada i aquell monopatí del diable als peus, i la Mariona vessa la llet sobre el bol de cereals amb un somriure d’orella a orella. Mira el rellotge de la paret, encara ho aconseguiran un dia més. Somriu satisfeta, és el seu moment del dia preferit. Se sent orgullosa de la seva família, els ompliria a petons. I es que és tant feliç i se’ls estima tant! I pensar que hi ha dones que tot el dia malparlen dels seus.  Segurament és perquè no gaudeixen d’una família com la seva.

-Mama, l’àvia no baixa?

-No, carinyo, encara no es troba massa bé.


La sogra sempre ha estat el punt discordant de la perfecció familiar. Tot el dia xerrant pels racons i pels descosits, dient-li nena, no ho facis així, això. Nena, ja tornes a anar a comprar? Pensa que els quartos no creixen dels arbres. Nena... ah, no la pot suportar! Però igual que l’aroma de cafè va desapareixent de l’aire i les torrades es van refredant paulatinament, amb una mica de sort, avui la dosi de la suposada medecina que porta subministrant-li aquestes darreres setmanes potser serà, finalment, la definitiva.

1 comentari:

Carme Rosanas ha dit...

Déu meu quina família (com deia la filla d'uns amics nostres)