dimarts, 20 de gener de 2015

LA FAMÍLIA ÉS LA CÈL·LULA DE LA SOCIETAT MODERNA (1a part)



Vet aquí una família qualsevol a primera hora del matí. El pare, en pijama, s’afaita tot escoltant la ràdio. La mare a la cuina fa malabars amb tasses, platets, culleretes i briks de llet, mentre interpreta melodies de bips i pops tot manipulant els botons del microones digital, acompanyades amb la percussió sorda de la porta de l’aparell obrint-se i tancant-se alternativament. La ràdio, desmesuradament alta, escup índexs dow jones de la borsa, hectopascals de la pressió atmosfèrica i resultats de la Copa del Rei de la jornada d’ahir. En un moment donat, el pare emet un crit de tenor desafinat i una línia d’un roig intens li apareix a la galta dreta, però de seguida es va diluint en la blancor de l’espuma d’afaitar especial per a pells sensibles, transformant-se progressivament en un rosa de tonalitat xicle de maduixa mastegat. La mare s’afegeix al crit amb un to més tirant a mezzo soprano mig histèrica cuitant els nens a que s’espavilin si no volen fer tard.

Mentre el pare, en pijama, s’afaita tot escoltant la ràdio i la mare a la cuina desafina malabars, en Gaietà, entre deprimit i furiós, ronseja al llit. Tant li fot fer tard, sempre se li ha tantfotut, i avui més que mai. S’ha despertat de mala gana, no es pot treure del cap aquella nota a l’agenda en que el Sr. Fuster, el professor de matemàtiques i director accidental de l’escola, l’expulsava del centre tres dies a causa del seu mal comportament a classe les darreres setmanes. Ara s’haurà d’enfrontar al pare, o el que es pitjor, a la mare, i explicar-los que avui no pot anar a l’Escola. Ni demà. Ni demà passat. No creu que les excuses clàssiques funcionin, i no se li acudeix cap de nova amb una mica de fonament, així que  ja es representa a la mare tota emmurriada, després d’haver cridat i xisclat per tot arreu, mentre s’arregla els cabells i es penja la bossa sobre l’espatlla disposada a anar a parlar amb el Sr. Fuster, en la seva funció de director accidental de l’escola, perquè li expliqui els fets i circumstàncies que l’han dut a prendre tan dramàtica decisió. Tot i que hi ha una petita llum al final del túnel que encara no s’ha decidit a explorar: i si no diu res, i surt de casa com cada matí, amb la motxilla i el patinet, i no torna fins la tarda? Qui se n’adonarà? Només es tractaria de buscar un bon lloc on amagar-se...

Mentre el pare, en pijama, s’afaita tot escoltant la ràdio, la mare a la cuina imposa la seva voluntat sobre el cohibit microones i en Gaietà ronseja al llit, batent-se entre la valentia honrosa de la veritat i la covardia alliberadora de l’ocultació, la Mariona plora en silenci amb el coixí sobre el cap. Es vol morir. El predictor ha tingut la gosadia de mostrar dues ratlletes d’un color rosa semblant al que en aquells moments s’està formant sobre l’espuma d’afaitar per a pells sensibles de la galta dreta del pare, confirmant-li que el retràs no ve provocat pels nervis de l’època d’exàmens trimestrals, com havia suggerit la Patrícia, sinó perquè la teoria del seu “cari” de que si ho feien sense preservatiu aguantant la respiració no passava res, havia resultat més falsa que un duro sevillano, per molt que ho hagués llegit a Internet. Què farà, ara, es pregunta melodramàticament. I si ja se li nota? Deixa de plorar un instant per mirar-se la panxa per sobre de la camisa de dormir. No sembla que es noti res. Es posa la mà al ventre. Cap moviment. Per un instant es consola pensant que, com tothom, els predictors també s’equivoquen, i que a fe de Déu que ella no va respirar ni una sola alenada d’aire. Però aviat s’ensorra de nou i comença a somicar tapant-se amb el coixí, i pensa que mentre no es noti no caldrà dir res.

Continuarà...

1 comentari:

Carme Rosanas ha dit...

Se'ls hi complica la vida, pobra gent...