divendres, 20 de desembre de 2013

CONTE (trist) DE NADAL (I)



La nit abans de Nadal, quan el pare sortia de la feina, sempre anàvem al poble, a la casa pairal de l’avi. Era un trajecte curt i interminable, no més de mitja horeta farcida d’impacient il·lusió. Els pares, durant la trajectòria, parlaven de les seves coses i el Ploramiques i jo cantàvem les nadales que interpretava la ràdio del cotxe. Fèiem una mica el burro sense arribar a barallar-nos embriagats, possiblement, per l’excés de perfum de la mare. Les casetes de l’entrada del poble estaven il·luminades per les més variopintes llumetes i marxandatge típic de Nadal, de manera que jo netejava el baf dels vidres amb la màniga de la camisa nova per admirar-los mentre pensava, bavejant una mica, que jo, de gran, viuria en una caseta arrenglerada com aquelles i faria la decoració nadalenca més lluminosa i impressionant de totes.
En arribar ja ens esperaven els avis, els tiets i els cosinets. L’àvia ens obria la porta, sempre guapíssima i inquieta, fent dringuejar les polseres dels seus canells com els picarols d’una de les cançons que feia uns instants cantàvem al cotxe. Ens omplien de petons de galtes soterrades pel maquillatge o negades d’aquell aroma profund i dolç d’aftershave, i després d’haver-nos de sentir el guapos que érem i el molt que havíem crescut, anàvem a jugar amb els cosinets, regirant tota la planta baixa d’aquell casalot vell i misteriós. El pare era qui plegava més tard de la feina, perquè segons la mare, era qui tenia un treball més important, i per tant allò ens donava l’oportunitat de fer l’entrada triomfal que tant li agradava a la masia, tristament fosca en comparació amb les casetes amb les que havia badat feia uns minuts.
L’oncle Humbert sempre fumava a la vora de la llar de foc, mentre li explicava batalletes a l’avi, endormiscat, que només semblava revifar de tant en tant per atiar les flames o afegir algun tronc en aquell foc afamat. Al revés que l’àvia, tot nervi, que s’atrafegava en tota mena de detalls traginant entre el menjador i la cuina, seguida de les seves filles i la mare que, entorpint-ho tot, miraven d’ajudar en alguna cosa. El tiet Norbert sempre s’entretenia mirant les etiquetes de les ampolles de vi abans de començar a obrir-les, per què s’airegessin, deia.
Sopàvem al menjador gran, que només s’obria per a les ocasions especials, presidit per un enorme avet decorat amb boles de colors i llumetes que s’encenien i apagaven i es tornaven a encendre, i arribava ben bé fins el sostre altíssim de la casa. L’estança sempre era tirant a freda i se’ns quedaven els peus gelats malgrat el foc a terra que no parava de xerricar. L’ambient embafat feia olor de fusta cremada i de sopa de pollastre.
Havent sopat, els grans allargaven la sobretaula a base de cafè i licors, mentre nosaltres menjàvem torrons de xocolata. Era el moment en què, indefectiblement, l’avi es retirava a descansar. La vida al camp, deia, no entén de celebracions, i l’endemà s’havia de llevar d’hora per donar de menjar a les gallines. Els grans somreien, amb un somriure més de complicitat que de diversió, i no perquè sabessin que, de tota la vida, qui es llevava per donar de menjar a les gallines era l’àvia, sinó perquè sabien el per què de la seva estratègica retirada.
Al cap d’uns minuts, algun dels adults ens deia als nens, dedicant-nos de sobte tota l’atenció que ens havien negat la resta de la vetllada, si no havíem sentit un soroll dalt de l’escala, i el tiet Norbert feia broma dient que devien ser els roncs de l’avi. Sempre la mateixa broma que ja ningú no li reia. Però els petits ja sabíem què volia dir allò, i sortíem corrents atropelladament fins al peu de l’escala per admirar, un any més, aquella figura greixosa, d’ulleres daurades i blanca barba que, vestida de cap a peus amb una mena de pijama vermell i blanc, reia ostentosament mentre baixava pesadament els graons carregant un enorme sac que tots sospitàvem què contenia. Algun dels més petits sempre plorava, espantat per la sobtada aparició d’aquell personatge estrafolari, però els nens més grans sempre el consolàvem dient-li amb veu impostada que no veus que és el pare Noel que ens porta els regals de Nadal? 

2 comentaris:

Jpmerch ha dit...

Tot i que fa uns quants anys que trobe el nadal molt feixuc, sempre és tot un plaer llegir contes com aquest.

Josep ha dit...

No em sembla un conte trist, però sí que se'm fa rar vore l'avi disfressat de Santa Klaus.

I entenc el JP Merch quan diu que se li fa feixuc. Fa anys vaig decidir passar-lo tot sol al desert.