dilluns, 23 de desembre de 2013

CONTE (trist) DE NADAL (i IV)



Al cap d’una estona d’haver-me gitat, el pare va complir i es va asseure al llit, al meu costat, i em va entregar una capsa embolicada amb un paper estampat de floretes morades, rematat amb un espectacular llaç violeta. El Ploramiques dormia en silenci sense adonar-se de res. Vaig esquinçar el paper amb ganes, però sense la passió d’altres vegades. El pare em deia que mirés de no fer gaire soroll. La mare aparegué al llindar de la porta, no distingia si somreia o no, però si ho feia, ho feia sense gaires ganes. Em vaig mirar la capsa ja despullada del paper que l’embolicava i vaig exclamar “És el Quimicefa!”. Em van fer un petó cadascú. El perfum de la mare s’havia anat esmorteint al llarg del sopar i es tornava a notar la seva olor de mare. Allò em va relaxar i vaig permetre que em deixessin ficat dins el llit a les fosques.
Aquell anhelat Quimicefa ja era meu, però ara que ja el tenia i era meu i només meu, tampoc no em semblava tanta cosa com en els anuncis de la tele. Era la meva recompensa per no parlar del segrest de l’avi ni la mort del Pare Noel, i semblava un paquet força lleuger a canvi d’haver de suportar el pes pesat del silenci.
L’endemà la resta de la quitxalla va obrir els seus regals. L’ambient era dens, una barreja d’alegria i pesantor oprimia la fredor del menjador. El Ploramiques va fer una de les seves marranades en veure, al despertar, que jo ja tenia la meva joguina i ell no, però quan va rebre el seu joc de peces de construcció es va oblidar totalment de les injustícies que planen sobre els germans petits en aquest món cruel.

Després d’esmorzar, vam pujar al cotxe amb la mare. Abans ens havien explicat que l’avi havia marxat, que tenia un viatge molt i molt llarg per davant, i que no tornaria més. Ara estaria en un lloc millor. I si és un lloc millor, per què no hi anem tots, va preguntar la Mireia, amb la seva innocència infantil. Però ningú no li va fer cas. Jo vaig haver de callar tot i saber que allò no era ben bé així. El pare es va quedar per arreglar no sé quins assumptes amb els tiets. La pluja seguia caient sobre la xapa del cotxe, oferint una cantarella insípida i trista, mentre els vidres de les finestretes ploraven i no deixaven veure gaire cosa de la masia que anava quedant enrere. Els eixugaparabrises grinyolaven en fregar el vidre regularment. La ràdio estava apagada. Abraçava el meu Quimicefa perquè era el meu tresor, i fins que arribés l’aniversari no en tindria cap altre, però ja no em feia cap il·lusió. Allò m’havia d’ensenyar prematurament que no era una persona dotada per a les ciències.
Vam passar el dia de Nadal a casa, gairebé com si fos un dia qualsevol. El pare va arribar molt tard i gairebé no va menjar res.
No vam tornar mai més a la casa pairal, ni va tornar a venir el Pare Noel cap altre Nadal més, tot i que només jo sabia que la raó última era que era mort, i que aquells senyors que pretenien ser ell pel carrer i pels passadissos del Carrefour no eren més que uns pobres diables disfressats. Des d’aquell any, es va imposar a casa l’arribada nadalenca del tió, que sembla que comporta menys riscos per a la salut. I jo no podia deixar de pensar obsessivament, en aquelles dates, qui carai devia donar ara de menjar a les gallines de l’avi.