RETALLS

Ja fa gairebé tres quarts d'hora que faig cua i, pel que sembla, en dec tenir ben bé per mitja horeta més. Com a mínim. El sol de mitjans d'octubre es disfressa fa dies de sol d'estiu, ample, expansiu, i cau a plom sobre els sostres de xapa dels cotxes arrenglerats vora la vorera, sobre un asfalt apegalós, calents com una paella al foc, i cau sobre els nostres caps.

Com dec ser la darrera persona puntual sobre la faç de la Terra, he arribat deu minuts abans. Malaguanyats. La cua ja passava el xamfrà. M'he situat darrera una noia molt lletja, que duia una mena de pamela de vímet decorada amb flors de drap descolorides, gairebé tan lletja com ella mateixa. Gairebé. 

No sé si ja deuen haver obert, sóc encara massa lluny per veure la porta. Però la cua no es mou. El carrer, a part d'aquells que de manera més o menys ordenada guardem la filera tot suant la cansalada, és desert. Se sent olor de peix fregit i a roba acabada d'estendre. L'aroma de suavitzant de préssec es barreja amb les escates socarrimades del lluç. Congelat. Ara la lletja parla per telèfon, sembla que amb el seu xicot. D'alguna finestra oberta se sent la música de discos antics de boleros que, mandrosos, desenreden embolics de desamors de forma força tràgica, amb aquell accent llatí. La cua no es mou.

La lletja està nerviosa i no s'expressa bé. La música és substituïda per un locutor de veu rogallosa que retransmet alguna competició esportiva. Deu ser la ràdio. Deu ser futbol.

Penja. Es mira la pantalla del mòbil, immòbil, quieta. Està plorant? Està plorant. Aixeca la mirada humida i es troba amb la meva curiositat accidental. La cara se li contrau amb els sanglots, i fa que encara estigui més lletja. Em mira amb ulls vidriosos, però no en vull saber res. Jo també estic nerviós, i la cua que no avança.