dimarts, 7 de maig de 2013

PROTESTA RÍTMICA



Va sortir del banc indignat. Com ell, el gran Hermini Manuvents, cridat a ser una de les icones de la pintura del segle XXI, només podia tenir en el seu compte cinc euros amb trenta set. Als de la galeria no els havien agradat els seus quadres i no farien cap exposició. Que els faltava coherència, deien, que el públic no estava preparat per aquell tipus d’obra i que les coses anaven de malament en pitjor. La crisi, ja saps, i al cap i a la fi, nosaltres també som una empresa i si no tenim guanys... Guanys! Com si a algú li importessin els guanys, els calés, podent promocionar-me a mi, el gran Manuvents. Sí que m’importaven els diners, i és clar que m’importaven, sobretot si no en tenia.

Perquè no tenia diners per fer res, per volar, per mirar d’anar endavant sense haver de robar, només volia agafar el pinzell i pintar, i no haver d’estar pendent de la gent estirada d’aquell coi de banc; dels de la galeria que els diners no tenia per la meva exposició i ja em diràs que collons és això. Què significa l’art dins aquest món tan podrit que ens retallen de Madrid, Barcelona, de Brussel·les i Berlín. I la pinzellada, el color, la passió, res no té importància en la creació si no té un comú denominador de diners a cabassos. I ens toquen els nassos amb la corrupció. Vés per on. Al meu compte cinc euros amb trenta set, però a la butxaca de qualsevol trepa anaven, de pet, dietes, complements, viatges i comissions. Doncs que els aprofiti, que la història s'encarregarà de posar cadascú al seu lloc.

I mentrestant, la lluita sorda. Si tothom estira segur que tomba... tomba, tomba, si agafem la corda i estirem tots. Faré la meva pròpia revolució, amb les armes que domino millor, pinzells i paletes plasmant sobre una tela mil i una taques de color. Si convé, abans de pintar, abans de posar-m’hi i per agafar forces enganyaré la panxa amb un trist entrepà, perquè jo m’alimento d’un somni farcit d’il·lusions, i és crear un món de colors que canviï a la gent només de mirar, que s’enfonsin, que penetrin, que se’n facin un fart. Que se’ls eixampli el cor. Que se’ls obri el cap. Que somiïn amb els ulls oberts i que s’adormin sentint-se millor que al matí, quan s’han llevat. En llibertat.


7 comentaris:

Helena Bonals ha dit...

La crisi arriba a tot arreu.

Josep ha dit...

Pots seguir somiant, de moment és de franc. De moment.

Daniel Recasens ha dit...

filosofia profana.

novesflors ha dit...

Quina llàstima… no sé si la història posarà cadascú on li correspon perquè la història… qui l'escriu?

Consol A. Rusiñol ha dit...

Fem la revolta amb un pinzell a la mà. Un bell somni que, qui sap, potser algun dia es farà realitat.

Pau Roig ha dit...

Aquesta és la missió de l'artista.

Anna Tomàs ha dit...

Fantàstica descripció del dilema de molts artistes, l'obra no ha d'anar lligada als diners, mai!! seria condicionar-la!

però clar han de menjar, ni que sigui un entrepà!!

M'ha encantat la intenció de l'artista de millorar l'existència de la resta a partir de la contemplació de la seva obra! i crec que és cert que faríem sense quadres, sense llibres, sense música.... viure més tristos i menys emocionats.