dimarts, 21 de maig de 2013

DIMARTS



Matinar. Matinar molt. Aixecar-se ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora com si fossis un Guardiola qualsevol. Fer cua per aconseguir unes entrades per veure ballar la nena, llegint un llibre que si no fossis tan testarrut ja hauries deixat a mitges. Però ets tossut, tot i que tu prefereixes el mot curiós. Vols saber com s’acaba. I si s’acaba bé.

Saludar a l’últim de la cua (bon dia) i preguntar-li si, efectivament, és l’últim de la cua. Saludar la bibliotecària (hola) i a l’amiga d’un amic (què tal?). Parlar amb la dona del Dani com no hi havies parlat mai. Saludar el del bar (un altre cop bon dia), el conegut d’un conegut (un altre cop hola) i un veí amb unes lleganyes als ulls que espanten (un altre cop què tal). Seguir complimentant a coneguts i saludats repetint la fórmula fins l’infinit (i més enllà).

Tornar a casa quan ja ha sortit el sol i la gent ocupa els carrers, anant cap a totes direccions. Anar a esmorzar fora com fa mil anys, i que la dona de la fleca et pregunti contenta si ja treballes. I que et sàpiga greu haver-li de dir que no. Que et sàpiga greu per ella perquè s’ha quedat tota encorreguda. I que et sàpiga greu per tu.

Complir amb les tasques de la casa: fer els llits, passar l’escombra, anar a comprar la llista que m’has deixat (comprovar que m’he oblidat del pernil, però et diré que s’havia acabat per no tenir raons). Veure com tothom passa corrents amb el semàfor en vermell, mentre tu esperes pacientment.

Reescalfar el dinar. Fer cua a la porta de l’escola esperant les nenes. Parlar del temps amb algun pare i, si s’hi afegeix, també amb alguna mare, tiet, àvia o el Guàrdia Urbano que vigila el pas zebra. Constatar que, com cada any en aquesta època, el temps s’ha tornat boig. Dir que el ministre Wert és un fill de puta i veure com tothom et dona la raó. Uns més convençuts que altres, és clar. Però fill de puta, al cap i a la fi.

Portar una nena a anglès. Esperar a que surti. Dur l’altra a música. Esperar que se l’enduguin. Fer cua per complimentar la preinscripció. Una signatura. Un segell de cautxú.

Tornar a casa. Treure’t les maleïdes sabates i passar-te el dit gros de la mà per les plantes dels peus. Mirar el correu. Fer el sopar. Sopar. Verificar que estàs cansat, perquè t’has llevat ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora com si fossis un Guardiola qualsevol. Anar a dormir. Pensar mentre comences a pesar figues que ja està, un dia més.

Però saber, en el fons, que és un dia menys.


11 comentaris:

Carme ha dit...

Esgarrifances m'has fet venir d'aquesta (tanta, tanta) quotidianitat... no sabria dir-te ben bé per què.

Que sigui un dia menys, a vegades és el que menys importa.

Josep ha dit...

Un dia més, un dia menys. La vida passa, i passa de tu.

Sílvia ha dit...

Descrius molt bé com la rutina sense il·lusió t'acaba arrossegant, passant els dies sense cap detall que els faci diferents. Però segur que en alguna d'aquestes accions si hi rasquéssim una mica hi hauria motius per un somriure, encara que fos molt petit.

novesflors ha dit...

M'has fet recordar temps passats, quan la meua filla era menuda i anava (jo) tot el dia de cap entre unes coses i altres.

Pau Roig ha dit...

Què és la vida sinó dies de més i dies de menys?

El Profà del Rebost ha dit...

Carme, sento haver-te provocat esgarrifances, però em quedo amb el teu comentari que un dia menys a vegades és el que menys importa: tens tota la raó.

Josep, és veritat, la vida passa de mi. Però espero que només sigui de mi.

Sílvia, sempre hi ha motius per somriure. Com deien els Monty Phyton, s'ha de mirar el costat bo de la vida. Tot i que a vegades, necessitaríem un microscopi...

Novesflors, espero que els records et vinguin amb un puntet de nostàlgia. És la sal de la memòria.

Pau, tu ho has dit: això és la vida i així la vivim.

Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris!

Olga Xirinacs ha dit...

Fantàstic, noi.
Persona sociable, aquesta, que s'alimenta de paraules amables i mirades benèvoles. Detallista amb la vida apamada, realista amb clara i concreta visió del que és, ha estat i serà. I tant de bo no sigui pels segles dels segles...

Anna Tomàs ha dit...

Intenta mirar-ne el costat positiu, aviat quan tinguis feina potser hauràs de llevar-te ben d'hora ben d'hora cada dia, sense salutacions ni esmorzars, o potser no podràs recollir i repartir nenes... I llavors ho trobaràs a faltar ....i pensaràs amb enyorança en aquests dies... Sí un dia menys....i sí aue importa, sempre són importants els dies!

Daniel Recasens ha dit...

Dies de més i dies de menys. Si noi.

Daniel Recasens ha dit...

Vull dir sí, per bé que un si...

Consol A. Rusiñol ha dit...

El teu relat m'ha recordat una pel·lícula que es dèia una cosa així com "El dia de la marmota" i on el protagonista estava comdemnat a viure contínuament el mateix dia. No t'explico el final.