dissabte, 15 de desembre de 2012

CONTE (políticament incorrecte) DE NADAL [ I ]



Encara ara no m’explico com va poder passar. Feia anys que ningú no n’havia vist cap. De fet, jo mateix pensava que s’havien extingit, o els havien exterminat, o els havien capturat i els tenien en una mena de Guantánamo castís en alguna hisenda extremenya, sotmetent-los a tortures per tal de que confessessin els seus hipotètics crims contra la humanitat occidental. El cas, però, és que arribà a casa pocs dies abans de Nadal, un migdia ennuvolat amb un fred d’aquells que les àvies diuen que pela rucs, i s’amagà al llenyer, a recer d’unes gotetes com d’aiguaneu força emprenyadores. Era l’inici del mes de desembre amb les temperatures més baixes dels darrers anys, i potser per això es decidí a baixar de la muntanya on es devia haver refugiat tot aquell temps. En sortir a buscar un parell de tronxos que cremessin durant el dinar i mantinguessin l’estufa roent, el vaig veure. Tot i que mirava de passar desapercebut, com un tronc més, el roig intens de la barretina el va trair. Em vaig acostar. Tot jo tremolava, i no només per l’adversitat meteorològica, sinó també, sobretot, d’emoció. I una mica, per la por. Però podia sentir la reciprocitat d’aquelles sensacions, ell també estava a l’expectativa de veure què passava i cap a on el conduïa tot allò. El fum de la fumera, ametller bàsicament, impregnava tot l’ambient al voltant de la casa, i a la punta del nas començava a sentir aquell pessigolleig que precedeix els símptomes de congelació. Així que em vaig dur el dit índex sobre els llavis, en senyal de que guardés silenci, i me’l vaig endur cap a dins de casa.

No cal dir que les nenes embogiren en veure’l. Aquí, a les portes de l’hivern, no hi ha massa distraccions per a nenes petites. Ràpidament l’avi els hi va dir que portessin un bol amb aigua fresca i unes patates o una taronja, que el viatge devia haver estat molt dur i segurament estaria mort de gana.

L’àvia va portar una manta vella per tapar-lo, mentre la dona se m’emportava a la cuina per parlar en privat: Que t’has tornat boig o què? Això no ens portarà més que disgustos...

-I com dius que es diu, això, avi? És un tió. Un què? Un tió. Un tió? Si. Uau!

Durant un parell de dies va ser el rei de la casa. Tothom estava per ell, alimentant-lo, abeurant-lo, acaronant-lo. La gran li llegia els seus contes favorits, i la petita li explicava coses secretes a l’orella. L’avi anava a fumar-se la pipa de les tardes al seu costat, orgullós, i jo confesso que em sentia més acompanyat quan fullejava el diari. Només la dona es neguitejava amb la seva presència, però no gosava dir res més. 

Al cap d’aquests dies, però, vaig començar a tenir la impressió de que no feia gaire bona cara. No em feu dir el perquè, però alguna cosa m’induïa a pensar que tot plegat no acabava d’anar bé. No es que fes mala cara, pròpiament. Ja se sap que els tions no destaquen especialment per la seva expressivitat facial. Quan li vaig comentar a la dona, em va dir que a ella no la hi emboliquéssim, que semblava que m’hagués begut l’enteniment portant allò a casa, i que no deia res per respecte a les nenes i als avis, però que allò només ens duria problemes. I dels grossos!
Li vaig comentar a l’avi, i aquest digué que potser podríem trucar el senyor metge, que li fes una ullada. O potser millor el veterinari, no ho sé, noi, qui deu ser el més adequat per a aquests casos.


-Mmmmhhh – anava fent el veterinari mentre examinava el tió amb atenció –quant temps fa des de l’última vacuna?

-Vacuna? Es que s’han de vacunar?

-Home, i és clar. Ja em diran com han aconseguit el permís especial de tinença, si no?

-Però existeix un permís per tenir el tió a casa?

-Sí, només en casos excepcionals i durant el període nadalenc.

-Però jo em pensava que des de l’aprovació del Decreto de Españolización de la Navidad, estaven prohibits!

-Ui, al principi sí, fou una persecució molt radical. Al Manel, el del Cafè, li van aplicar la Llei antiterrorista i tot!  Però amb el temps, tot això s’ha anat relaxant, i tot i que segueix prohibit, s’ha instaurat una mena de tolerància implícita, fins i tot excusable en cas de sol·licitar el permís, en casos d’extrema i urgent necessitat, és clar. Però... un moment: m’està donant a entendre que no han tramitat el corresponent permís de tinença de tions nadalencs?

-Home, sr. Veterinari, doncs la veritat és que...

-Em sap molt de greu, però hauré d’informar les autoritats sobre aquesta irregularitat. Ho sento molt, però hi estic obligat, sinó m’arrisco a perdre la meva llicència.

El Decreto de Españolización de la Navidad havia estat aprovat uns anys enrere pel Ministeri d’Unidad de Destino, Grandeza y Libertad, inclòs dins un paquet de mesures en la lluita contra el terrorisme d’Estat. Així, a més de prohibir la figura del tió i d’exalçar la dels Reis Mags com a mostra d’enaltiment de l’esperit catòlic i monàrquic, el torró i els polvorons passaven a ser de consum obligatori, quedaven permesos el clàssic avet engalanat i amb llumets de colors, i els pessebres, sempre i quan acomplissin les condicions de ser anomenat “Belén” i de no incloure de cap de les maneres la figura del caganer, objecte escatològicament vulgar i denigrant, que oferia una mala imatge internacional de la Nació i un pèssim exemple entre la canalla. La tinença o tràfic de tan ultratjant personatge estava tipificada com a delicte molt greu contra la humanitat i castigat amb pena de mort.

En canvi, la figura del Papá Noel sortia reforçada, en considerar-se una figura internacional que, tot i ser d’origen estranger, actuava com a ambaixador de l’autèntic esperit nadalenc i afavoria i reforçava els llaços comuns entre els pobles i bla, bla, bla.


5 comentaris:

Helena Bonals ha dit...

Molt bo, quantes ressonàncies!

Ester ha dit...

Home...i com s'acaba? No ens pots deixar així!!!!

Ester ha dit...

Home! No ens pots deixar així! Com s'acaba?

Núria Pujolàs ha dit...

ha,ha,ha...

Carme ha dit...

Ei! vaig a seguir cap amunt... això promet!!!

de moment m'agrada molt!