divendres, 19 d’octubre de 2012

COSES INÚTILS A FER (Pluja de tardor)




Anar a un parc i esperar la pluja, i observar la pluja i deixar-la caure. I veure la gent córrer per aixoplugar-se, encara que no hi siguis tu, com en la cançó aquella, i l’aigua fent corriols d’aprenent de riu sobre la terra enfangada, i respirar l’olor de pluja barrejada amb els aromes putrefactes de fulles ocres i marrons i grogues i vermelles de la tardor. Veure ploure sobre els gronxadors, més que quiets, immòbils, amb unes coloraines accentuades i que semblen més estúpides que mai, i sobre les aigües planes de l’estany on abans quan antes hi havia aneguets i granotes, i les gotes entremaliades baixant pel tobogan accelerades,  i encegant-te les ulleres.

I en tornar, no deixar de veure els parabrises dels cotxes fent la seva monòtona dansa de la pluja, les façanes de les cases plorant humitats, les gotes caient com fanàtics kamikazes a través de la llum dels fanals.

I enyorar aquella infantessa que potser un dia vas tenir i gairebé ni te n’enrecordes on la pluja era part d’un joc de disfresses que incloïa botes de goma, caputxes de nylon i paraigües de colors; i d’exploradors que havien de travessar els riscos i l’emoció dels tolls del pati de l’escola, i pensar que perquè no, i posar els peus en un bassal i sentir la freda humitat llepant-te els peus a través dels mitjons xops, i veure la cara d’aquella velleta que es resguarda de la pluja sota un porxo quan et mira, amb una bossa de plàstic d’aquelles que ja no donen al súper al cap, i pensar que s’enrecorda encara menys de la minyonia que tu, i somriure-li i creure’t que ets un galant, un Gene Kelly sense cantar, només sota la pluja.

I arribar a casa i engegar l’estufa encara que no faci tant de fred, i despullart-te la mullena, i sentir el tacte d’una tovallola neta acaronar-te la pell, i ficar-te al llit ben d’hora amb la satisfacció del deure de no fer res perfectament acomplert.