dimarts, 3 d’abril de 2012

CRISÀLIDE



Es va mirar al mirall, però no al del lavabo, com havia fet aquests dies, sinó al de cos sencer, al vestidor. Anava tota nua. Era el primer cop que ho feia, des de l’operació, fins ara no l’havien deixada tranquil·la, i volia assaborir aquell moment a soles. Certament encara es notaven, a més de les cicatrius, les marques de la manipulació del seu cos per les mans expertes del cirurgià. Però tot i així, veié una dona encara de bon veure, més propera a la quarantena que no pas a la trentena que encara declamava orgullosa quan li demanaven l’edat. La mirada blava dels seus ulls, que l’esguardava des de sempre a l’altra cara de l’espill, amb el temps havia anat perdent la guspira de la curiositat i aquella antiga innocència pertorbadora, i s’havia transformat en una llambregada pacient i escrupolosa. Els cabells, negres i curts, li donaven un aspecte jovenívol, però potser ara se’ls deixaria créixer una mica per permetre’s un aire encara més femení. Algunes arrugues se li marcaven, amb certa discreció, a la comissura dels llavis i a les bandes més extremes dels ulls. Potser podia haver aprofitat per haver-se fet arreglar allò també. Però els pits havien quedat magnífics, espectaculars, potser una mica massa grans i tot, tal i com li deia el doctor, tot i que ella no havia dubtat gens, apostem pel carro gros i que sigui el que Déu vulgui. Estava contenta de poder lluir aquella voluptuositat on abans no hi havia més que un camp erm. I la mirada continuà el repàs i es passejà pel seu ventre llis, i els seus malucs tan arrodonits i perfectes que ara serien l’enveja de les seves amigues i farien bavejar de desig els homes que es creuessin al seu camí, obligant-los a girar-se dissimuladament per poder gaudir del bellugó de les seves natges al caminar. I donant-li l’esquena al mirall, començà a caminar girant el cap per poder veure’s ella mateixa l’espectacle del moviment insinuant que els seus nous glutis oferiria als vianants, i se’n rigué, feliç, davant la perfecció de les seves corbes. Finalment, li arribà el torn de reposar la seva blava mirada sobre allò que no s’havia atrevit a mirar. L’entrecuix estava totalment depilat i allargà una mà per notar aquella pell blanca i fina fins ara oculta, gairebé prohibida, però l’enretirà ràpidament, adolorida, mentre ofegava un petit crit de patiment. Allò era una altra cosa, caldria tenir més paciència i fer bé les cures que li havia ensenyat l’infermera, mentre l’advertia, severa, que els canvis de sexe, si no es tracten bé, poden ser molt traïdors.