dimarts, 28 de febrer de 2012

URGÈNCIES (sentimentals)


El telèfon havia sonat amb insistència, com més sonava més impacient semblava aquell que esperava a l’altra banda del fil, mentre la Pili de recepció s’apressava cap a l’aparell pensant que ja va i que quina manera de trucar, i quan li va dir digui un bona tarda sonà mecànic des de l’auricular. L’esperança de que fos el seu Carles s’esvaí en sentir aquella veu. Li parlava en Gustavo Antonio de part de la Companyia Nacional Telefònica, i tot i que pel seu cap passà alguna mena d’improperi per la insistència absurda d’aquest tipus d’operadors, i perquè no era el seu Carles qui la trucava per fer les paus, com que era educada militant i li sabia greu pel pobre noi que no feia més que guanyar-se les garrofes el deixà que li expliqués la meravellosa oferta a la que no es podria resistir. A fora havia deixat de ploure. On devia ser el Carles? Abans de començar el torn, tot sopant, havien discutit. Últimament semblava nerviós. Què et passa? No, res, coses de la feina. Un jove que caminava coix li feu gestos picant al vidre de la finestreta, quan em cridaran que porto aquí esperant més d’una hora i la cara de dolor, com tantes i tantes cares de patiment i compunció que havia hagut de veure en totes les nits que havia passat allí, no la commogué, i s’adonà que s’havia fet una crosta amb capes d’experiència i de veure tot tipus de desgràcies marcades en cossos humans deformats que li havien cicatritzat l’esperit en forma de buanya terrosa. Li feien mal les sabates noves. Com que no l’interessava, l’operador insistí tot augmentant els ja de per sí sucosos avantatges de l’oferta. Per la finestra amb l’aparell a la mà veié com arribava una nova ambulància. Al món de fora seguien passant coses. I al món de dins també. Et deixo. El Carles ja plegava el tovalló quan en un rampell havia aconseguit exterioritzar aquelles dues paraules que feia dies que el torturaven, ballant-li dins del cap sense control, com dos estornells atrapats en una gàbia, colpejant-li les rugositats esponjoses de l’interior del seu cervell. En obrir-se la porta se sentí aquella olor agra de tabac dels parents i amics nerviosos que fumaven sota el porxo de les Urgències, solitaris, mentre molts d’ells parlaven amb to de resignació a través dels seus telèfons, explicant que no sabien massa bé què havia passat i que sí, si que estava ingressat i ara dormia. El pacient blanc, home, d’uns trenta anys amb multitraumatisme per accident de motocicleta i pronòstic greu descarregat com una mercaderia fràgil del vehicle gemegava, mentre era conduit a quiròfan dos, preparat per a intervenció sobre fractura craneoencefàlica. El Joan, com sempre, feia broma mentre empenyia la llitera entre els passadissos foscos d’urgències, i les veus rogalloses dels fumadors afirmaven contínuament, cada cop que s’obria la porta, que s’estaven quedant sense bateria i que això es podia tallar en qualsevol moment. Podia trucar a deu números de familiars de manera totalment gratuïta a canvi d’un simple compromís de permanència de 18 mesos, mentre un cop de la llitera feia caure un grup de flascons de paracetamol injectable fent un estrèpit agut de trencadissa mil·limètrica. L’operador s’esforçava a captar la seva atenció, però la Pili se sentí marejada en notar l’olor química del medicament. On són els impresos d’admissions per mútua? La Laia es ventava ajupida mentre remenava els seus calaixos, algun dia haurem de posar ordre en tot aquest caos! El jove que caminava coix tornava a picar-li el vidre. L’oferta telefònica no semblava millor que qualsevol dels serveis que ja tenia contractats, mentre una nova ambulància aparcava mandrosa sota la pluja que havia tornat a engegar, així que va penjar l’aparell amb un cert sentiment de culpabilitat, deixant amb la paraula a la boca el tal Gustavo Antonio, tot traient els impresos d’admissions d’una carpeta de sobre la taula i la Laia li donava, amb cert rubor avergonyit, les gràcies, no se li havia ocorregut mirar allí. El Carles s’havia desfet com aquell gelat d’un dia d’estiu en que passejant pel port li havia dit els t’estimo més bonics i tendres del món acompanyats de besades amb gust de xocolata dolça i llavis lleugerament àrtics. S’havia aixecat de taula i havia marxat directament. Ni un adéu o un podem seguir sent amics, com marca el protocol. Ni tan sols ja passaré a recollir les meves coses. Només un cop de porta. I ara la Pili resta perduda en aquest bosc de bates blanques, creus vermelles, llums taronges i homes ridículs dins d’armilles reflectants. I la Laia i el Joan, que la miren, et trobes bé i fas mala cara i ves, no n’hauria de fer... només té ganes d’acabar el torn i marxar cap a casa i dir que no es troba bé, i marxar cap a casa...  però aquesta feina deu ser l’única del món en que si dius que no et trobes bé, et fan quedar més estona, ni que sigui estirada en una de les lliteres de les que empeny sempre el Joan, fent broma.

5 comentaris:

Núria Pujolàs i Puigdomènech ha dit...

ha,ha,ha...quina putada de feina!...molt bo, Sebastià!

Pau Roig ha dit...

He tingut com... un... "deja vue"?

Carme ha dit...

Pobra noia, més li val no dir res... i resistir! Molt bo!

Helena Bonals ha dit...

Paradoxes d'una determinada feina. Millor no practicar-la, si es pot.

El Profà ha dit...

Gràcies a tots pels vostres comentaris!! Una abraçada!