dimarts, 21 de febrer de 2012

CINC MINUTS DE GLÒRIA (Tomeu)


Un tema passional? O només una atracció sexual satisfeta brutalment? Perquè, és clar, quan un es reté antinaturalment allò que biològicament no s’hauria de retenir, acaba esclatant i sortint per allà on pot, oi que m’entén? I consti que jo, de sucar, res de res fins els vint i molts, no es cregui. I encara llavors pagant, és clar. I es que eren uns altres temps, llavors no era com ara. Que no dic que ara sigui millor ni pitjor, eh? Que cada moneda té la seva cara i la seva creu, no es pensi. Que tot allò a lo millor era una barbaritat, però tenia la seva emoció, el seu rictus, no es vulgui creure altra cosa. Quan vaig entrar de mosso d’apotecaria, allà a la capital, ja vaig començar a donar-li tombs a la cosa. Em feia molta vergonya, no es pensi, però el cos anava collant conforme anava passant el temps. Així que vaig estar gairebé tres anys estalviant, i amb cada jornal augmentava, a més del capital estalviat, l’emoció... que per què tant de temps? Home, entengui’m, que en aquella època cobrava menys que qualsevol d’aquests africans cobren ara per hora al camp, i miri que els hi paguen una misèria, eh?, i tenia que pagar-me la pensió i el tramvia, i encara li feia arribar alguna coseta, xavalla, a la mare, com ha de ser, i les arques no eren tan generoses com per a fer cap a una casa de barrets a les primeres de canvi. És clar, vostè és jove i ja no va viure aquells anys, és natural que faci cara d’estranyat.
Però després, tot aquest esforç es va convertir en delectança, un paradís de plaer en vida, que es va anar repetint sempre que hi va haver ocasió i prou caixa. Perquè llavors anar amb bagasses i donotes del carrer no era com ara, no senyor, que ara són empreses amb potes i a la que no rendeix se’ls hi nega el pa i la sal, no. Aleshores érem com una família, jo mateix passava molts dies a fi de mes, i mai no em va faltar allí un plat calent de sopes de pa i farigola convidant la casa. Però ara... bah!
I no es cregui vostè, com els necis d’aquest poble, que sempre ho vaig fer pagant, no, que aquest és el capçal que m’han fet i que m’han volgut col·locar. El que passa és que a mi ja m’està bé, no sigui que els cornuts se n’assabentin i m’apareguin el dia menys pensat a la farmàcia amb el garrot calçat i ben amatent, que un ja no està per a baralles de faldilles, i aquí pau i allà glòria.