dimarts, 10 de gener de 2012

CINC MINUTS DE GLÒRIA (Martí)



 
Que li parli de lo del cadàver? Doncs vostè dirà què vol que li expliqui, que es va muntar un sarau? No s’havia de muntar! Miri vostè, pels de ciutat que cada dia hi hagi esdeveniments extraordinaris és la cosa més normal del món, valgui la paradoxa. Però aquí, vostè mateix: les collites escapçades per qualsevol borrascada, les nostres partidetes vespertines al Casino, amb els mateixos tramposos de sempre, les nostres migdiadetes, becaines, cops de cap i capcinades, el diumenge a missa si Déu vol i a qui li plagui, i els dilluns a parlar del Barça si hi ha hagut partit.... els robatoris a les masies, el ball de la Festa Major, el preu de l’avellana, i seguir discutint si cal construir una piscina municipal mentre van passant els estius: tot plegat mai no passa res digne d’ésser explicat, xafarderies de balconera i cortineta apart. Bé, si, va passar lo de la pel·lícula, però d’això ja fa molt de temps, dècades fins i tot, que jo encara anava en calça curta, i ja ningú no se’n recorda ni se’n vol enrecordar, i això els pocs que ja hi érem patint en aquest món, que la majoria encara estaven per arribar. A més, van caponar l’escena on sortia en Pere de cal Ganxo, el pare d’en Joanot, el del Cafè, cantant una cançoneta, una mena de cantilena d’aquells que es cantaven abans de que hi hagués televisió. I li van canviar el nom. Al poble, vull dir. Que varen dir que no era del tot lleig, però que per a la ficció cinematogràfica no quedava bé... un parell de bastonades si que els hi haguessin quedat bé, a tota aquella colla d’estirats!! Doncs resulta que el Pere de cal Ganxo, que al cel sia, li van encomanar, que llavors portava ell lo del Cafè, és clar, li van encomanar, deia, de fer uns entrepans i a mig matí baixar-los a la plana, als pel·liculeros. I ell que cada dia davallava amb un cistell ple de teca i cantant la seva cançoneta, que agradava molt, aquella de... bé, ara no recordo ben bé com anava. I ell anava dient, mentre repartia la pitança, que si el volien filmar cantant que endavant, que a ell no li importava, i vinga a repetir-ho dia sí dia també, vinga a repetir-ho cada dia, fins que al final van dir bé, doncs filmem-ho i ja està. Hi van haver de tornar, no ho sé, deu o dotze vegades ben bé, però al final van dir que havia quedat força eixerit.

I quan van estrenar! El primer dia, tothom mudat cap a baix a ciutat, al Cinema de la Rambla, a veure la maleïda pel·lícula. I el Pere! Feia goig de veure’l, amb un vestit de lli estrenat per a l’ocasió, tot ben enclenxinat i afaitat, radiant. Els de cal Ganxo, pel que expliquen, sempre ho han estat una mica així, com a rarets, amb ganes de tenir una certa notorietat, amb ganes de... com ho diria? De fer d’artistes, si senyor! Ara el Joanot, l’hereu, té ficat entre cella i cella que vol ser escriptor. Escriptor, figuri’s! Però si per a això s’ha d’haver estudiat! I ell allí, al taulell del Cafè, sempre amb la llibreteta, apuntant: que si ara una frase enginyosa, que si ara una dita popular, que si ara... collonades, que a vegades, no pots fer el carajillo tranquil, que sembla que t’estigui vigilant l’Inspector Colombo!

Doncs això, vinga a avançar la pel·lícula, i el Pere que no sortia. I vinga a veure el serial aquell, i que el Pere no sortia. Total, que el van capar. A la cinta i a la realitat, eh? Que ell deia que no passa res i que aquestes coses són així, però allò li va tocar aquí, al cor, i no al cor que bombeja sang, eh?, sinó a l’altre, al cor de les coses importants. No va tornar a ser el mateix. El pare sempre ho deia: “el Pere, des de lo de la pel·lícula, que no és el mateix”. Es va anar marcint com una floreta, no se’l tornà sentir a cantar i feia pena de veure’l darrera el taulell, com abstret, amb aquella cara tan trista...

I lo del nom de la vila? A la pel·lícula es deia Capamunt, o Capavall, que pel cas és el mateix, i el nom de debò ni tan sols sortia en les lletres aquestes que posen al final, ja em pot ben creure, uns desagraïts!...

Ara, que a mi, plim; se me’n refot. A mi les que sempre m’han agradat són les del Far West, amb indis tirant fletxes i el Sheriff i tot això...

Els més grans de la plaça sempre parlen de quan lo de la pel·lícula: que si quan lo de la pel·lícula per aquí, que si quan lo de la pel·lícula per allà... però la veritat, ja estem tots una mica farts de sentir-ne parlar, són contes de vell... per cert, vostès sí que trauran al poble per la tele, oi? I de què anirà el reportatge? De lo del cadàver? Uf, doncs es va muntar un sarau...
 

4 comentaris:

Núria Pujolàs i Puigdomènech ha dit...

Això del Colombo m'ha encantat...ha,ha,ha...cada cop que tregui la llibreteta veuré la seva cara i el cigar!...ha,ha,ha...Molt bo!!!!

El Profà ha dit...

Es que el Colombo era molt gran. Una mica guarro i molt pesadet, però molt gran. Algun dia ens hauríem d'animar a escriure alguna cosa sobre ell...

Helena Bonals ha dit...

Cinc minuts de glòria en un poble que em recorda El carrer estret de Pla, on sembla que no hi passi res.

El Profà ha dit...

No conec aquest carrer estret i pla, però en prenc nota, m'encanten els pobles on no hi passa res, ni que sigui aparentment.