dimarts, 17 de gener de 2012

L'ACCIDENT


L’impacte va ser brutal. Els pneumàtics havien lliscat a la corba per la superfície congelada de l’asfalt. Prémer el pedal del fre no va servir de res. O potser sí, potser només serví per empitjorar les coses. El cotxe es va precipitar al buit, volant al costat del turó pel qual baixava, fins a estavellar-se estrepitosament en un sortint rocós de la cara sud del precipici. El Roger va veure volar fragments de vidre cap a ell i gotes de sang densa i brillant en direcció contrària, va sentir la queixa planyent del ferro en retorçar-se sobre sí mateix, va notar cruixir els seus principals ossos. I després, un inquietant silenci transparent acompanyat d’una sedant olor de benzina.

En aquell instant, com mana el tòpic, el Roger va veure passar tota la seva vida davant els seus ulls; mai no va saber si havia estat un segon, mitja hora o un parell de setmanes en sessió continuada: l’únic que va observar es que allò era la cosa més avorrida que havia vist mai, se li feia pesadíssim, insuportable. En sentir apropar-se la sirena d’una ambulància, es va prometre que si se’n sortia d’aquell mal pas, faria el que fos per canviar de vida. El que fos. Qualsevol cosa per tal de no haver de tornar a empassar-se aquell avorridíssim nyap letàrgic i inacabable.

4 comentaris:

Núria Pujolàs i Puigdomènech ha dit...

ha,ha,ha...m'has fet riure!...m'encanta!...Un petó!

Mr Towers ha dit...

osti molt guapo!

ara, que menuda història de terror...

El Profà ha dit...

Núria, m'agrada fer-te riure.

Mr.Towers, m'encanta terroritzar-te.

Així, doncs, en què quedem, comèdia o por??

Helena Bonals ha dit...

M'embadaleix la idea: només et penediràs del que no has fet!