dimarts, 8 de novembre de 2011

UNA DONA MISTERIOSA


Era un vespre d’un divendres avorrit de finals de novembre a l’oficina. El cap de setmana, prometedor, esperava a la cantonada, i aquelles hores feixugues costaven de passar. A fora feia fred i començava a caure una pluja fina i gelada. La llum dels fluorescents, bruta i artificial, guspirejava a estones fent encara més irreal l’oficina. En Ferrer tramitava tràmits diversos i en Fuster expedientava expedients concrets. Jo, repenjat a la cadira capcinejant, lluitava per no adormir-me del tot. En Pagès, amb la seva veu nasal, mantenia una monòtona conversa amb un proveïdor habitual. De sobte, s’obrí la porta, que es tancà amb un fort cop, i aparegué davant la nostra vista una dona misteriosa i meravellosa, abillada amb una gavardina i unes ulleres fosques que immediatament es tragué, molt maquillada però amb elegància i senzillesa: els llavis carnosos vestits de roig passió, les pestanyes infinites. La perfecció de les seves cames estava coberta per unes mitges de reixeta. Els seus cabells pèl-rojos ondulaven amb la seva respiració agitada, com ondulava el seu cos a través dels seus atributs de dona. Em vaig incorporar just a temps per no fotre’m una patacada. Era la dona perfecta per a un vespre de divendres avorrit de finals de novembre, una dona de pel·lícula materialitzada en la vida ordinària. Semblava espantada, alterada, però només ho semblava: la determinació de la seva mirada indicava que sabia a què venia.
A fora, la pluja s’havia anat engruixint i ara les gotes que queien semblaven kamikazes estavellant-se contra els vidres, donant la seva vida per tal de poder contemplar per uns instants aquella dona sorgida de les entranyes de la ciutat, del món exterior al nostre món entre gris i sèpia, propi de l’oficina.
En Basté s’aixecà. Es dirigí cap a la noia. Jo també vaig fer el gest, però en un moment de dubte, mentre mirava d’ordenar una frase coherent dins el meu cap per a dirigir-m’hi, se m’avançà. En Pagès va penjar el telèfon. Les mosques havien quedat suspeses a l’aire, a l’espera de que algú trenqués el silenci instaurat després de l’eco del cop de porta. En Fuster va esternudar, sempre ho feia quan obria algun dels expedients més antics, esgrogueïts i polsegosos. Va mirar la dona per sobre de les seves minúscules ulleres de llegir, que es gronxaven perillosament sobre l’extrem més punxegut del nas, i va tornar a les seves coses, indiferent. En algun rellotge llunyà sonaren sis campanades.
- El senyor Perdigó?
- No, no és aquí.
- Això no són les oficines de Transports Veciana-Pellicer?
- No, es dues portes a la dreta.
- Ah, disculpin.
La prometedora resta de la tarda se n’havia anat en orris. Només un suau rastre de perfum oscil·lava en l’ambient buscant una sortida, perseguit per les mosques de l’oficina.
A fora seguia plovent.

4 comentaris:

Ramón Sanz ha dit...

Potser el senyor Basté i jo (el personatge que es diu "jo" quan llegeixo) s'han enamorat de la mateixa dona.

SEBASTIÀ MARTORI ha dit...

Pot ser. Jo més aviat crec, però, que és una mena d'atracció cap a la seva fatalitat, un vertígen de misteri. Quan els vegi, si de cas, ja els hi preguntaré.

Pau Roig ha dit...

Són tòpics, o m'ho fa la vista?

SEBASTIÀ MARTORI ha dit...

Potser algun sí que hi és, per donar-li un cert aire de gènere...