dimarts, 1 de novembre de 2011

NO FALTA TANT. ELS 7 ANYS DE LA JÚLIA


     Madura, lenta, la fruita verda al sol
     quan el tot és poc menys que el no res
     amb el pas del temps junts hem après
     com ser pare i com ser filla. Del bressol
     d’abans d’ahir fins la nena d’avui dia
     solament ha passat un instant
     malgrat el que diguin, despistats,
     els fulls grocs del calendari, amb falsia,
     o les busques del rellotge mentideres.
     Ara ja has encetat el camí
     jugant a pintar-te de carmí
     els llavis, i a amagar penes i banderes.
     Així, de seda, vas teixint el capoll,
     revolts d’un corriol de papallona
     que jo caminaré amb tu una estona
     i després jo ja no, sense fer soroll,
     m’aturaré al marge mirant el meu cigne,
     preciós, volant pel cel de la vida,
     i l’enyorança farà ferida,
     perquè havíem après a ser pare i filla...
     i ja no falta tant per a tot això.
     No falta tant. Potser menys i tot.

3 comentaris:

Pau Roig ha dit...

No falta tant, peró és molt...

SEBASTIÀ MARTORI ha dit...

És molt, però passa tan ràpid que sempre serà poc.

Ester ha dit...

EP! La Sara i jo també us acompanyem en aquest passeig vital!!!