dimarts, 18 d’octubre de 2011

TOMAQUS POMAE



Havia quedat en un cafè del barri, gairebé tan discret com ronyós. El confident ja l’esperava, nerviós, mirant a banda i banda, consultant el seu rellotge. El periodista, que necessitava una bona exclusiva per tal de donar-li un bon impuls a la seva carrera, va seure en un tamboret del taulell per tal d’observar-lo per uns instants. Defecte professional. Ell, en una d’aquelles taules de marbre, bevia alguna mena d’infusió. Li tremolaven les mans quan es portava la tassa als llavis, feia petits xarrups, tímids i inconstants. El periodista es demanà una cervesa. Una cervesa! Mentre el cambrer trastejava a la nevera industrial, se li apropà una jove amb una cigarreta entre els seus llavis intensament pintats de roig passió, demanant-li si tenia foc. El periodista, educadament i elegant, li indicà si desconeixia que ja no es pot fumar als bars.

- No pensava fumar, reiet. És dolent pels pulmons – contestà la jove mentre remarcava amb les mans el perímetre dels seus pits generosos. – I uns pulmons com aquests s’han de cuidar, no et sembla?

El periodista, que necessitava una bona exclusiva per tal de donar-li un bon impuls a la seva carrera, feu que sí amb el cap. Uns segons després, li preguntà que com era que demanava foc si no pensava fumar.

- Només és una operació de màrqueting, xato, per tal de que es fixin en el meu producte – i mentre deia això, s’inclinà endavant per que pogués apreciar el seu escot o, més concretament, el que s’intuïa a través del mateix.

- Veig que ofereix una bona mercaderia – ella rigué.

- Gènere de primera qualitat, nano. Satisfacció garantida.

- Ho sento, maca, però no m’interessa. Estic de servei, he vingut per feina...

- Com tothom, xato, com tothom... – s’allunyà dreta i orgullosa, movent exageradament els malucs dins el seu vestit cenyit. Ell, com no podia ser d’una altra manera, es va quedar mirant aquell balanceig sinuós. Sempre li havia interessat l’anatomia, especialment la femenina amb uns acabats de luxe com aquells.

Va tornar a mirar-se el confident. S’havia acabat l’infusió i es netejava la boca amb un tovalló de paper. Suava. Va agafar l’ampolla de cervesa i es va atansar a la seva taula.

- El senyor... “Zeta”? – va preguntar tot i saber que era ell, mentre pensava en com odiava aquests noms que els confidents s’inventaven per ocultar la seva identitat.

- Com diu? – li contestà sorprès – Ah! Sí, sí, jo mateix. Dispensi, es que tenia el cap a quarts de quinze.

Es va asseure davant seu. Va deixar l’ampolla sobre la taula. – Bé, senyor... “Zeta”, vostè dirà.

- Eh? Ah, si! Miri, es que no m’acostumo a això de “senyor Zeta”. Millor que em digui Tomàs.

- Tomàs... Zeta?

- No, no, Tomàs a seques...

- Bé, doncs, senyor Tomàs... A Seques...

- No, no, volia dir que... bé, tant se val. La qüestió és que vaig descobrir per accident, en circumstàncies que ara no venen al cas, un autèntic escàndol.

- Això ja m’ho va dir per telèfon.

- Una densa xarxa de tràfic il•legal. Quan li ensenyi el producte, no s’ho podrà creure.

- Bé, endavant. Sorprengui’m.

- Però abans m’ha de prometre que jo no em veure embolicat en l’escàndol. Comprengui’m, tinc família, sap? Tinc dona, sogres i dues filles precioses...

- Ho comprenc. Cap problema.

- Vol veure-les? – es remenà la butxaca interior de l’americana.

- No, no cal.

- Però si són dos angelets!

- Miri, senyor Tomàs... A Seques, anem per feina. Què hi ha del nostre assumpte?

- Ah, si, dispensi – agafà una bossa de plàstic de la cadira de la seva dreta i en tragué tres tomàquets. Res de metanfetamina. Res de plutoni enriquit. Res de kalashnikov AK-47. Tres putos tomàquets – Què li sembla?

- Apetitós – va dir amb cinisme – Però escolti’m...

- No, no... vostè què diria que és, això?

- Tres miserables tomàquets. Amb molt bona pinta, això sí.

- Ho veu? S’equivoca! Tothom s’equivoca!

- I doncs?

Se li apropà per sobre la taula, mirant-lo als ulls, mentre se li inflava una vena al bell mig del front, i digué dràsticament: són pomes!!

- Pomes? N’està segur?

- I tant! Són pomes alterades genèticament per a que semblin tomàquets.

Van mirar-se per uns segons. Després, el periodista, que necessitava una bona exclusiva per tal de donar-li un nou impuls a la seva carrera, observà aquells fruits sospitosos.

- Puc? – digué assenyalant les hortalisses. O les fruites, depèn com es miri.

- Endavant – li feu un gest amb la mà que significava que en podia disposar com i quan volgués.

El periodista va fer una mossegada; mastegà una mica, degustant amb professionalitat aquell fruit o hortalissa i, finalment, s’empassà el mos.

- Té gust de tomàquet... – analitzà – textura de tomàquet... llavors de tomàquet... color de tomàquet...

- Exacte!! – l’interrompé el confident.

- ... però són pomes, oi?

- Correcte!! És una obra d’enginyeria genètica impecable!

- Ja veig... – reflexionà un instant – I creixen en una pomera, oi?

- No, això és el més fabulós... creixen en una pomera alterada per tal de que sembli una simple tomaquera!

- Ja... O sigui: que tenen gust de tomàquet, color de tomàquet, textura de tomàquet i neixen d’una planta idèntica a una tomaquera...

- No és fascinant?

- Em reservo l’opinió... – resà entre dents el periodista, decebut, en veure com li volaven l’exclusiva i l’impuls a la seva carrera.

Apurà la cervesa. S’aixecà i, sense dir res, tornà cap al taulell. La noia d’abans, d’esquena a ell, mirava el carrer, esperant que entrés algun client. L’agafà suaument per la cintura i li xiuxiuejà a l’orella: com m’havies dit que et deies, reina?

- No t’ho havia dit pas... – digué sense girar-se.

- Ja he acabat la feina...

- Doncs jo encara no l’he començat...

- Què et sembla si anem a algun altre lloc?

Ella somrigué, coqueta, mentre girava el cap sense desfer-se de l’abraçada. Se’l mira de dalt a baix.

- I on t’agradaria anar, xato?

- Doncs... a un lloc on es pugui fumar, per exemple.

3 comentaris:

Núria Pujolàs i Puigdomènech ha dit...

A fumar amb regust de tomàquet!...Gràcies, Sebastià, per compartir!

Pau Roig ha dit...

Les pomes amanides amb una mica d'alfàbrega són delicioses.

Ramón Sanz ha dit...

Ai, amic! Ceci n'est pas une pipe!