dimarts, 11 d’octubre de 2011

ELS DILLUNS BLAUS


Des de que treballo en aquesta oficina, i va ja cap als deu anys, els dilluns són blaus. No em pregunteu perquè, però és així. Els altres dies de la setmana? No, no tenen pas color, quina ximpleria. Com han de tenir color els dies de la setmana? És una tonteria. Però malgrat tot, hi insisteixo, des de que treballo aquí, els dilluns són blaus. Tenen una pàtina de blau que acoloreix de color fred totes les coses. N’hi ha que tenen uns tons més foscos, tendents al blau marí, i n’hi ha que s’assemblen més al color del cel. Però és clar, ni el mar ni el cel són sempre i uniformement del mateix to blau, sempre hi ha matisos. Però sempre predomina aquest blau blavós sobre totes les coses.

Vaig començar a treballar aquí un dilluns d’octubre. El to blavenc de l’oficina era l’únic element agradable d’aquell entorn tancat i humit. Una sola finestra que dona a un pati ple d’escombraries. Una bombeta despullada sobre el meu cap i aquella olor a resclosit que, d’entrada, tomba, però després es va deixant de sentir a mida que et vas convertint en part del mobiliari de l’oficina.

Assegut a la meva cadira davant la taula, escric números en papers, i els sumo i els hi faig tota mena d’operacions aritmètiques. Es pot dir que els torturo, i això provoca la seva metamorfosi en altres números. Els parteixo, els hi agrego parts d’altres fragmentacions: a més d’aritmètiques, les operacions esdevenen quirúrgiques. El resultat són nous números sobre els quals hi faig nous càlculs. Com un Doctor Frankenstein del càlcul creant monstres en numeració aràbiga. Això ho faig de 9 a 5. Dos números més.

La taula era de lapislàtzuli, les parets pintades en un agradable turquesa, la moqueta morada... era com estar al país dels barrufets.

El meu metge de capçalera, el doctor Maldonado, a qui li vaig comentar de passada lo dels dilluns blaus mentre em feia una revisió rutinària, va considerar interessant aquesta apreciació i ho relacionà amb una reacció fisiològica d’aversió cap a l’inici de la setmana laboral. Segons la seva teoria, alguna hormona trapella segrega no sé què que provoca una pressió sobre el nervi òptic, limitant l’entrada dels altres dos colors bàsics i accentuant el blau. Com quan jugues amb el contrast de color a la pantalla de la tele, em va explicar. Jo no he jugat mai amb això, li vaig dir, indiferent. Bé, tant se val.. només era un exemple. No li va agradar el meu comentari, el va posar nerviós i començà a escriure’m un parell de receptes, sense reiniciar el seu discurs. Només em va dir, vagament i acompanyant-me a la porta, que m'hauria de fer unes anàlisis.

Al dia següent, el meu segon dia laboral, la blavor va desaparèixer. Era un dimarts radiant, el carrer feia olor a pa i a croissant del forn de la cantonada i se sentia una nena practicant la seva lliçó de piano, Beethoven, pel finestró del pati, i aquelles novetats eren meravelloses. Fet i fet, no en tenia ni idea de si era una nena o Beethoven, però m’agrada pensar que era així. A l’entrar a l’oficina, però, res no era blau. Fou un xoc veure l’oficina en color. Tot havia canviat, tot i que tot era el mateix. Vaig tocar les parets amb una certa por, vaig passar la mà per sobre la taula i la cara per la moqueta; no vaig tenir cap sensació estranya, malgrat que cada moble, cada objecte, cada cosa, tenia un color diferent. I pràcticament no hi havia res blau (només el caputxó d’un boli Bic).

Li vaig comentar a un psicòleg argentí que acabava de conèixer en una festa avorridíssima. Jo ja anava pel tercer Martini i em va semblar adient fer-li el comentari, més que res per fer alguna cosa que ens tragués del tedi. És el que tenen l’avorriment i els Martinis, especialment el tercer. I els dilluns blaus. El doctor Rodolfo Vacío després de reflexionar-hi i de quatre gin tònics, em digué que creia que era una reacció traumàtica de la psique, de la zona occipital on es concentra no sé quina matèria neuronal, davant l’ansietat de la perspectiva del coneixement ambigu de la realitat parasimpàtica o alguna cosa així; bé, ja sé que no sóc gaire explícit, però mentre els meus tres Martinis m’espessien l’enteniment, al doctor Vacío els seus quatre gin tònics li embarbussaven la llengua; al final em va dir que hi havia la possibilitat de que el color fos una projecció de les meves sensacions cap a la feina, i que aquestes obsessivament s’havien concentrat en els dilluns. Després, se n’anà a vomitar.

El dimecres va ploure a estones. Quan no plovia, el cel estava espès com la xocolata espessa i semblava que s’havia de desplomar sobre els pecadors en qualsevol moment. Se sentien els crits de molts ocells foscos que començaven la seva emigració cap a països més càlids, i que havien de tornar per niar en el teu balcó. Però ni rastre del blau.

En una conversa d’ascensor, comentant-li a la senyora de Ridruejo, que venia de buscar a la canalla de l’escola, em digué que no digués més bajanades i que fes el favor, que hi havia nens al davant.

El dijous vaig fer tard. No tenia cap excusa: havia fet exactament el mateix que cada dia, però inexplicablement, havia arribat tard. Només uns minuts que pensava compensar abans de sortir, però per a mi la puntualitat és important. Vaig començar la jornada amb tres operacions aritmètiques i un parell de dotzenes de números de retràs. En anar atabalat, ja ni me’n recordava del blau, i pensava que n’havia fet un gra massa.

Com que ja em quedava molt lluny, vaig decidir no comentar-li a ningú el que m’havia passat aquell primer dilluns. I així ho vaig fer: li vaig dir al Manolo del bar, a la venedora de peix del mercat, al senyor que repartia fulletons d’un circ que s’havia instal·lat a la ciutat i a l’urbano que em va renyar per creuar el carrer amb el semàfor en vermell, que el dilluns no havia vist res blau. I em sembla que s’ho van creure tots. Com a mínim no m’ho van discutir.

El divendres van tornar el sol i la meva puntualitat. Feia un dia esplèndid, i em vaig alegrar que ja s’acabés la setmana laboral. Era un dia més de la primera primavera que de la tardor tardana. Blau? Quina ximpleria, allí mai no hi havia hagut res blau. Si, probablement, ni tan sols deu existir, el color blau. Deu ser una d’aquestes coses que s’inventen per vendre diaris...

El cap de setmana va durar des de primera hora del dissabte fins ben acabat el diumenge; i el dilluns... tot tornava a ser blavissím! Les portes opalines, els papers celeste, el telèfon violàci, l’ordinador atzur...

I així s’han anat repetint totes les setmanes. No vull dir que tots els dimarts el carrer fes olor de croissant o que tots els dimecres plogués. Només que tots els dilluns són blaus.

Ara ja no en faig cas, només els hi faig cas als nombres. Després de fer els meus càlculs durant uns 30 dies, m’ingressen uns diners, uns números que representen el que val la meva feina en diners, al meu compte. Al meu número de compte. I els dilluns segueixen sent blaus. I la resta de la setmana no. Al principi m’espantava, però ara ja m’hi he acostumat. Ara el que em fa por, després de gairebé deu anys, és arribar un dilluns i que aquest no sigui blau. No seria el normal, sinó una interferència en la rutina. I ni m'agradaria, ni sabria com interpretar-lo.

1 comentari:

Pau ha dit...

És clar que no ho has de dir a ningú, qui es creurà que els dilluns no són blaus a tot arreu.