bufa el vent malaltís
darrera la foscor.
Silencis, i una respiració lenta
que destil·la el licor
dels somnis que somies.
Sonen, lluny, les campanades de dos
quarts de tres de la vida;
passa el temps, amb aquella
lleugeresa oportuna, intranscendent,
que acompanya els moments
importants com aquest.
Em llevo del meu son al llit, i en somnis,
t’observo, i m’agrades,
i m’invento un petó,
un t’estimo besat
innocent, pervers, confús, desitjat.
Tot i seguir dormint.
Són tants anys, i tan pocs
i ets tan lluny com a prop
al meu costat al llit.
Quan et desvetllis, un xic destemplada,
amb aquell color cru
que se’t posa a la cara,
pensaràs un somriure
quan retorni el record d’un bes somniat.
Moltes felicitats!
2 comentaris:
No tinc paraules...Bé, només dues moltes gràcies. M'ha encantat (com gairebé tot el que fas, però això una mica més).Cal destacar però que amb els anys el tema de la fotogènia va a menys ( i jo em pensava que no era possible)!!!
Part 1 (a l'autor): bé, molt bé, aquesta variant de la silva (això sense dir res del contingut, que sé que és personal).
Part 2 (a la model): no tinc elements de comparació (per això que dius de la fotogènia), però no et pots queixar.
Records als dos.
Publica un comentari a l'entrada