dissabte, 23 de juliol de 2011

A LA PLATJA



Els peus se li enfonsen a la sorra de la platja a cada nova passa. Sent l’escalfor del sol, intensa, sobre la pell dels seus braços, i això que encara és aviat. I sua. Però segueix caminant amb un somriure lleuger. Ja fa un mes que ve cada dia a aquesta platja; li agrada baixar, caminar entre aquells cossos estirats sobre tovalloles suaus d’estampats acolorits i fantasiosos, observar els homes que lluiten contra la brisa que puja de l’oceà per mantenir obert dignament el diari de pàgines voladisses, asseguts sota el para-sol, i els nens que construeixen castells a la vora de la mar, amb més imaginació que tècnica, amb un escampall de joguines de plàstic de colors llampants al seu voltant. La remor de les onades quasi imperceptibles es barreja amb la cridòria d’uns xiquets a l’aigua, xops de rialles salades, que juguen despreocupats, frenètics, vivint alhora aventures de d’Artagnan, Messi, Bob Esponja i Batman.

Hi ha alguns banyistes que ja els té clitxats. La parella jove de les tovalloles a conjunt, amb un nadó sota la ombrel·la de ratlles verdes i blanques, que venen de l’hotel; la família de l’apartament del passeig, que inclou pares, fills, nebots i tietes, tots amb un evident sobrepès i que parlen a crits mentre masteguen alguna cosa poc saludable; els petits acostumen a jugar a pilota omplint de sorra a tothom i barallant-se sovint; aquell home, gran i eixerit, que sempre ve tot sol, amb un barret de palla espellifat, que es passa els matins caminant amunt i avall per la vora de l’aigua... però la gent va canviant, és clar, uns venen, els altres van, hi ha qui fa només una escapada provisional...

Alguns el miren encuriosit quan s’hi acosta, altres sembla que ni el vegin quan va avançant per aquells camins angulosos, geomètrics, que queden entre les tovalloles esteses. El mar guspireja sota el sol, mentre els sentits se li omplen d’aquella olor de cremes solars protectores que se li comença a fer familiar.

Se sent feliç de poder estar allí, caminant; fa un any allò era un somni gairebé impossible, una fantasia llunyana, inassolible, però les coses havien anat bé, i ara tenia uns ingressos més o menys estables i passaria tot l’estiu allí. El mar ara semblava menys hostil del que havia estat uns mesos enrere, sobre aquella barcassa, mirant sempre tota aquella aigua estúpida que, en lloc de treure la set, la provocava, tallava els llavis i a les nits, quan udolava amb fúria, produïa una por encomanadissa. Ara sembla un animal domesticat, dòcil i juganer.

Una família amb dues filles adolescents arriba des del port; caminen gairebé de puntetes, com amb fàstic, sobre l’arena. S’instal·len lluny de l’aigua, com buscant de no barrejar-se amb la xusma ociosa, i li fan un senyal discret, el qui sembla el pare alça una ma blanca i fina, molt blanca i molt fina. Aquests deuen haver acabat d’arribar, pensa. Encara ara li fa gràcia veure aquests cossos tan blancs. Abans d’arribar aquí, n’havia vist ben pocs. S’acosta, i nota l’arena més calenta conforme s’allunya de l’aigua; saluda amb un cop de cap, mostrant el millor dels seus somriures mentre ensenya el gènere que du a les mans. S’esforça en parlar en aquesta llengua estranya i desconeguda, busca algunes de les paraules apresses, vol donar una bona impressió, i els hi diu: tu queres unas gafas de sol? Yo gafas de sol bonitas para chica bonita.

6 comentaris:

Roser ha dit...

Molt ben lograt el cop d'efecte final. Inclús la 'pista' del penúltim paràgraf m'ha 'despistat' fins a l'últim moment. Perfecte!

Ramón Sanz ha dit...

Molt bé el punt de vista i el control de la informació.

El Profà ha dit...

Moltes gràcies per les vostres paraules, sempre és bonic saber que hi ha algú a l'altra banda de la xarxa. I si a sobre us ha agradat, ja passa de bonic a meravellós.

Núria Pujolàs i Puigdomènech ha dit...

Bon conte i bona descripció! He hagut de sortir a la terrassa per comprovar que no era a la platja! Enhorabona!

Pau ha dit...

Sempre, quan llegeixo un relat teu hi ha dues coses que m'admiren, la facilitat en que em fas entrar al paisatge descrit i la sorpresa que sempre tenen els teus finals. Aquest també. Molt bo i molt bé!

El Profà ha dit...

Moltes gràcies, Núria i Pau, per les vostres paraules. Em sembla que em fiqueu el llistó massa alt.