A UN AMIC QUE ESTÀ TRIST

Veuré caure la pluja entremaliada d’aquest final de primavera que fa olor d’estiu, veuré com la gent corre buscant l’aixopluc d’aquelles gotes colossals als portals o sota les marquesines de la parada de l’autobús; les fulles dels arbres urbans brillaran molles sota la llum espectral dels vespres infinits de juny, mentre els rajos de sol més espavilats aconseguiran de travessar l’espessor d’aquells nuvolots de cendra i fang. I aquella olor de gessamí i de terra xopa tornarà a pujar fins a encastar-se al cervell; ajustaré la finestra i els seus vidres llagrimejaran distorsionant la visió del carrer fins a fer-la especial i màgica.

Però sabré que per a tu, avui la pluja és trista.

Veuré la platja salada i els nens que dissenyen construccions efímeres de sorra i petxines, bressolats per la cadència irregular de les onades escumoses, i les tovalloles onejant dins la brisa instants abans de ser estirades sobre la sorra ardent, i sentiré els seus plors quan els castells d’arena i fantasia s’ensorrin com un terròs de sucre en un cafè massa calent i, què carai, un dia és un dia, veuré com per asserenar-los se’ls hi concedirà la recompensa al seu esforç, un desig en forma de gelat de xocolata i vainilla; i un senyor que fuma en pipa i du un barret de palla, amb els peus submergits a la vora de l’aigua, els hi dedicarà un somriure arrugat enyorant-se de ves a saber què. I mentre bado, em cremaré la pell, com cada any.

Però sabré que per a tu, enguany l’estiu és fred.

Veuré aquelles famílies peculiars parlant-se en llengües estrangeres i estranyes, fent-se fotos al Mercadal davant de la Casa Navàs o del Gaudí Centre, mentre la quitxalla persegueix els coloms o juga a trobar els vells números de les parades de l’antic mercat gravades a la pedra; i al cambrer uniformat del Cafè suant sota el sol alt i mirant d’apuntar a la seva llibreta gastada les comandes capricioses en forma de begudes gasoses refrescants d’uns clients asseguts a la terrassa, despreocupats, vestint ulleres de vidres foscos sota els para-sols blancs deslluïts.

Veuré el dia i veuré la nit. Veuré el sol, i la pluja, i el vent, i les nuvolades, i el marejol, i les borrasques i els anticiclons. Veuré llamps i veuré trons. I veuré la melancolia dels colors ocres de la tardor arrabassant-li el protagonisme a l’estiu esgotat que tot just ara pica a la porta amb les maletes encara a les mans.

I quan la mandra de la xafogor deixi pas a la peresa del retorn. I quan les fulles seques volegin salvatges per les voreres, omplint de fum perfumat els marges dels camps. I quan la quitxalla estreni sabates i carregui motxilles farcides de llibres de text, voldré veure aquell bigotet a la dreta del mestre, mocador de seda al coll, obrint el seu porta foli i enredant entre els papers fins trobar allò que buscava, mans tremoloses, i després de la clàssica captatio, del comentari imprescindible i de la rialla nerviosa de rigor, sentirem la seva veu de to amable llegint allò de Deures a presentar el dijous, 21 de juny de 2012 i llavors ens envoltarà de paraules càlides que són bitllets per embarcar cap al temps de la fantasia i el record.

Entre totes aquestes lletres només hi ha un missatge: aquest cop, estimat Josep, som nosaltres els qui et guardem la cadira per que puguis reprendre el viatge. No tinguis cap pressa, però no t’entretinguis. Perquè sinó, potser res no tornarà a ser a lloc.

T’esperem, amic.

Ja saps quan.

Ja saps on.

CINC ANYS

Les cendres de la foguera

encara calentes i fumejant

et permeten alçar la maneta

i dir orgullosa que tens cinc anys.

L'alegria de la casa se'ns fa gran!

ENGANYS I RUTINES

Ella l’enganya. I ell ho sap. Però s’enganya pensant que no pot ser. Ella sap que, probablement, ell ho sap. Però després pensa que no pot ser i s’enganya pensant que sempre ha estat molt curosa, i que és impossible que ell ho sàpiga. Però ho sap. És impossible que ella m’enganyi, es repeteix ell, tot i que ho sap. Les seves sospites les hi va confirmar algú amb qui ja no es parla. Fica’t en els teus assumptes, li va dir. I aquest algú va pensar que de desagraïts l’infern n’és ple. Després, obedient, es ficà en els seus assumptes que, fet i fet, eren molts i molt feixucs. L’assumpte, però, és que ella l’enganya. No fa ni molt ni poc. Amb un company de feina. Ell sap que no és més llest, ni més guapo, ni més simpàtic, ni més alt. Bé, potser més alt si. Però no creu que ella l’enganyi amb un company de feina només perquè sigui més alt. Si es que l’enganya, és clar.

Aquell algú ex amic amb el que ara no es parla i que està molt ocupat amb els seus assumptes, que són molts i molt feixucs, un dia els va veure. Passejaven per la vora esquerra del riu una tarda de primavera, menjant enriolats un gelat de maduixa. Tots tres van dissimular. Era una situació incòmoda. Ara, que potser ells no van veure aquest algú. És el que té la novetat de la passió. Perquè ha de ser això, la novetat, i no que sigui més guapo, més intel·ligent, o més simpàtic. O més alt, que ja hem dit que potser si. Però també potser no. Potser du aquell tipus de soles especials que fan semblar la gent més alta. I així, l’amant company de feina l’enganya a ella semblant més alt, igual que ella l’enganya a ell, i ell s’enganya a si mateix. Aquell tipus de soles especials que fan semblar la gent més alta són força incòmodes, com la situació d’aquella tarda de primavera a la vora esquerra del riu. Però només és al principi. És la novetat. Després, un s’acostuma a tot: a que ella l’enganyi, a enganyar-se un mateix, a no parlar-se amb un algú, als assumptes molt feixucs, als companys de feina més alts, a les soles especials, i inclús als gelats de maduixa. És el que tenen les novetats, que quan perden aquesta etiqueta passen a ser coses habituals, rutines. I així la vida va seguint el seu curs, com un riu observat des de la vora esquerra en una tarda de primavera.