dimarts, 26 de juny de 2012

A UN AMIC QUE ESTÀ TRIST


Veuré caure la pluja entremaliada d’aquest final de primavera que fa olor d’estiu, veuré com la gent corre buscant l’aixopluc d’aquelles gotes colossals als portals o sota les marquesines de la parada de l’autobús; les fulles dels arbres urbans brillaran molles sota la llum espectral dels vespres infinits de juny, mentre els rajos de sol més espavilats aconseguiran de travessar l’espessor d’aquells nuvolots de cendra i fang. I aquella olor de gessamí i de terra xopa tornarà a pujar fins a encastar-se al cervell; ajustaré la finestra i els seus vidres llagrimejaran distorsionant la visió del carrer fins a fer-la especial i màgica.

Però sabré que per a tu, avui la pluja és trista.

Veuré la platja salada i els nens que dissenyen construccions efímeres de sorra i petxines, bressolats per la cadència irregular de les onades escumoses, i les tovalloles onejant dins la brisa instants abans de ser estirades sobre la sorra ardent, i sentiré els seus plors quan els castells d’arena i fantasia s’ensorrin com un terròs de sucre en un cafè massa calent i, què carai, un dia és un dia, veuré com per asserenar-los se’ls hi concedirà la recompensa al seu esforç, un desig en forma de gelat de xocolata i vainilla; i un senyor que fuma en pipa i du un barret de palla, amb els peus submergits a la vora de l’aigua, els hi dedicarà un somriure arrugat enyorant-se de ves a saber què. I mentre bado, em cremaré la pell, com cada any.

Però sabré que per a tu, enguany l’estiu és fred.

Veuré aquelles famílies peculiars parlant-se en llengües estrangeres i estranyes, fent-se fotos al Mercadal davant de la Casa Navàs o del Gaudí Centre, mentre la quitxalla persegueix els coloms o juga a trobar els vells números de les parades de l’antic mercat gravades a la pedra; i al cambrer uniformat del Cafè suant sota el sol alt i mirant d’apuntar a la seva llibreta gastada les comandes capricioses en forma de begudes gasoses refrescants d’uns clients asseguts a la terrassa, despreocupats, vestint ulleres de vidres foscos sota els para-sols blancs deslluïts.

Veuré el dia i veuré la nit. Veuré el sol, i la pluja, i el vent, i les nuvolades, i el marejol, i les borrasques i els anticiclons. Veuré llamps i veuré trons. I veuré la melancolia dels colors ocres de la tardor arrabassant-li el protagonisme a l’estiu esgotat que tot just ara pica a la porta amb les maletes encara a les mans.

I quan la mandra de la xafogor deixi pas a la peresa del retorn. I quan les fulles seques volegin salvatges per les voreres, omplint de fum perfumat els marges dels camps. I quan la quitxalla estreni sabates i carregui motxilles farcides de llibres de text, voldré veure aquell bigotet a la dreta del mestre, mocador de seda al coll, obrint el seu porta foli i enredant entre els papers fins trobar allò que buscava, mans tremoloses, i després de la clàssica captatio, del comentari imprescindible i de la rialla nerviosa de rigor, sentirem la seva veu de to amable llegint allò de Deures a presentar el dijous, 21 de juny de 2012 i llavors ens envoltarà de paraules càlides que són bitllets per embarcar cap al temps de la fantasia i el record.

Entre totes aquestes lletres només hi ha un missatge: aquest cop, estimat Josep, som nosaltres els qui et guardem la cadira per que puguis reprendre el viatge. No tinguis cap pressa, però no t’entretinguis. Perquè sinó, potser res no tornarà a ser a lloc.

T’esperem, amic.

Ja saps quan.

Ja saps on.

2 comentaris:

Roser ha dit...

Tu, Amic, justifiques la meva estada aquí.
(autor desconegut, traducció pròpia).

Núria Pujolàs i Puigdomènech ha dit...

Absolutament preciós!