Els alumnes de l’Institut es
passejaven per les instal·lacions més aviat amb cara d’avorriment. El que
prometia ser una jornada diferent, fora de les aules, visitant aquella empresa
d’innovació tecnològica, havia resultat un abominable conyàs del tot
insuportable. Dades i més dades d’autosatisfacció d’aquell homenet amb bata
blanca i no menys de dotze bolígrafs agafats a la butxaca d’aquesta, a l’alçada
del pit, que els hi feia de guia. Sales amb gent concentrada picant els teclats
dels seus ordinadors, laboratoris atapeïts de tubs d’assaig plens de
substàncies de colors fosforescents que treien un fum pudent. En Peter es va
distreure en una estança, observant diferents tipus d’insectes, aràcnids,
petits mamífers que esperaven torn per a una sessió d’experimentació sàdica.
Quan va tornar amb el grup, esbufegant, no es va adonar de la immensa aranya
que duia sobre l’espatlla. Qui sí que se’n va adonar fou la Mary Jane, que es
posà a xisclar histèrica, contagiant les seves companyes com si estiguessin
gaudint d’un concert de pop adolescent . En Harry fou qui, sense pensar-hi, li
espolsà l’aranya d’un cop de carpeta i, un cop a terra, la va trepitjar no
menys de vuit o nou vegades. La Mary Jane es va calmar, es va abraçar amb algunes
companyes, i el professor les va renyar sense gaire convenciment. En Peter li
va donar les gràcies, tio. Els equips de seguretat van retirar eficientment el
cos del delicte, i la visita es va donar per acabada. Ningú no sospitaria mai
que Spiderman, el sorprenent home aranya, havia quedat condemnat en aquell
instant a no ser més que una trivial ficció d’entreteniment.
