dimarts, 16 de juny de 2015

SPIDERNOTHING



Els alumnes de l’Institut es passejaven per les instal·lacions més aviat amb cara d’avorriment. El que prometia ser una jornada diferent, fora de les aules, visitant aquella empresa d’innovació tecnològica, havia resultat un abominable conyàs del tot insuportable. Dades i més dades d’autosatisfacció d’aquell homenet amb bata blanca i no menys de dotze bolígrafs agafats a la butxaca d’aquesta, a l’alçada del pit, que els hi feia de guia. Sales amb gent concentrada picant els teclats dels seus ordinadors, laboratoris atapeïts de tubs d’assaig plens de substàncies de colors fosforescents que treien un fum pudent. En Peter es va distreure en una estança, observant diferents tipus d’insectes, aràcnids, petits mamífers que esperaven torn per a una sessió d’experimentació sàdica. Quan va tornar amb el grup, esbufegant, no es va adonar de la immensa aranya que duia sobre l’espatlla. Qui sí que se’n va adonar fou la Mary Jane, que es posà a xisclar histèrica, contagiant les seves companyes com si estiguessin gaudint d’un concert de pop adolescent . En Harry fou qui, sense pensar-hi, li espolsà l’aranya d’un cop de carpeta i, un cop a terra, la va trepitjar no menys de vuit o nou vegades. La Mary Jane es va calmar, es va abraçar amb algunes companyes, i el professor les va renyar sense gaire convenciment. En Peter li va donar les gràcies, tio. Els equips de seguretat van retirar eficientment el cos del delicte, i la visita es va donar per acabada. Ningú no sospitaria mai que Spiderman, el sorprenent home aranya, havia quedat condemnat en aquell instant a no ser més que una trivial ficció d’entreteniment.

2 comentaris:

pons007 ha dit...

Si et pica una aranya radioactiva lo més normal que et passi es això

Josep ha dit...

Per a superheroi, qui arriba a final de mes.