MICCIÓ IMPOSSIBLE II

Al principi, com és habitual en aquests casos, notava com un neguit en algun lloc de la meitat inferior del meu tronc. En la fase dos el neguit ja s’havia convertit en un pessigolleig, i aquest no tardà a transformar-se en una necessitat imperiosa d’evacuar el líquid que filtraven els ronyons a tota màquina. Tot i així, encara es podia suportar. Era com conduir en reserva: el pilot de l’indicador del nivell de combustible està il·luminat, i l’agulla s’acosta perillosament al precipici, però el cotxe encara rutlla, de manera que es pot anar tirant, només has de vigilar de no saltar-te la propera benzinera. El cas es que no coneixia gaire bé aquella part de la ciutat, els carrers són laberíntics i, en algun moment, em donava la impressió d’estar passant sempre pels mateixos llocs. I no albirava cap establiment on poder demanar de fer una visita de cortesia al lavabo.

Després de mitja horeta caminant, la necessitat passà a la categoria d’emergència i encara no havia trobat on adreçar-me per tal de demanar atropelladament un d’aquells cafès de compromís (sol, llarg i amb sacarina) que restaria probablement inèdit sobre el taulell, refredant-se, mentre em maleïa els ossos per no haver passat per l’excusat del loft del Morales a fer una bona pixarada abans de marxar. Quan l’emergència esdevingué urgència i l’alerta passa d’un taronja encès a un roig intens ja notava que alguna cosa a dins m’anava a esclatar d’un moment a l’altre. Si no trobava algun lloc aviat, em veuria obligat a fer-ho on pogués, cosa que incloïa per a la meva vergonya i el més que possible enuig dels meus estimats convilatans, la mateixa via pública. Ja caminava rar, amb el cos tort, fent un bellugueig estrany dels malucs que semblava que volguessin ballaruga en lloc d’una bona i alleujadora micturició. El desfici no em deixava pensar amb raonament, i cada nova passa era una tortura al més pur estil Guantánamo; suava com un porc, malgrat l’ambient agradablement fresc, però suau per a l’època de l’any en què ens trobàvem. I llavors, quan em començava a preguntar si la suor que m’amarava el front no devia ser part del líquid residual que cercava desesperat una escapatòria per qualsevol orifici corporal, porus dermatològics frontals inclosos, es produí el miracle de la salvació: un cartell indicava la presència del WC (escrit així, amb una fletxa blava cap a la dreta) públic.

L’aspecte del vigilant del WC era una barreja entre un ex boxejador professional i el dibuix no tant professional de la Hello Kitty, esquitxat amb tocs d’orangutan dels que apareixien a El planeta del simis en la seva versió de 1968. Una taula escolar amb un platet amb monedes i un transistor, una cadira a joc i una muntanya de rotllos de paper higiènic de mala qualitat al seu darrera. No sé ni si vaig donar les bones tardes, el que sí que sé es que vaig passar davant d’ell com un llampec i em vaig instal·lar en un dels dos urinaris en servei (el tercer estava embolicat amb bosses d’escombraries, en senyal de que no funcionava, donant-li l’aspecte d’una panerola gegant que em feu pensar en en Gregori Samsa), concretament el de la dreta, que era el més proper a la porta. Em vaig descordar la bragueta com vaig poder, nerviós com un adolescent en el dia de la seva estrena, em donava la impressió de que no arribaria a treure-me-la abans de que es produís una explosió a la bufeta. Quan ja estava a punt, però, la veu del vigilant, que havia entrat darrera meu, em va em va tancar l’aixeta biològica:

-Disculpi, per poder pixar s’ha de deixar una voluntat en metàl·lic. Mínim 50 cèntims.

-No es preocupi, buido i li donaré el que vulgui.

-Però es que això no funciona així. Primer paga, i després pixa.

-Miri, si em deixa acabar primer, li donaré 5 euros, d’acord?

-Hummm...

-Té canvi de 20?

-No.

-N’està segur?

-Si.

(continuarà)

MICCIÓ IMPOSSIBLE

Poques vegades he tingut una alegria tan gran com aquella tarda ennuvolada de finals de desembre en que vaig trobar un urinari públic. Si, si, de debò, així sense buscar-ho ni res. I és que són una rara espècie en el nostre hàbitat; de fet, jo els creia totalment extingits a la ciutat, com els Tyrannosaurus rex, els diables de Tasmània o els poetes hendecasíl·labs. Per això alguns carrerons foscos i amagats de la part vella fan aquella fortor intensa d’amoníac aigualit. Però jo no sóc un d’aquests individus que s’alleugen allà on poden, no senyor. Normalment sóc dels que demanen un cafè (sol, llarg i amb sacarina) en algun bar i aprofito per demanar si són tan amables d’indicar-me on és el servei. Malaguanyat cafè, la majoria de vegades ni el toco, perquè aquestes coses de la fisiologia t’agafen on t’agafen, és a dir, on menys t’ho esperes, i no sempre tens disponible un bar com el del Casino, amb els seus lavabos llustrosos i polits, amb l’elegància que els hi atorguen, a més dels daurats i els marbres nobles, les tovalloles netes i esponjoses, i aquella fragància eterna de lavanda... o els de l’Hotel Central, moderns i funcionals, tot acer inoxidable i vidre esmerilat, i miralls immensos per tot arreu, que, malgrat la fredor que traspuen, són higiènicament certificats, i l’aroma intens de Don Limpio ho ratifica.

No. La majoria de vegades t’has d’acostar al Bar Manolo de torn i aguantar la respiració mentre canvies l’aigua de les olives, tant per l’olor de l’establiment a oli de solera, senyora, trenta anys a la fregidora i els que li queden, i està pràcticament com el primer dia, eh? com per la ferum pestilent del lavabo, que t’entren ganes de dir-li al senyor Manolo de torn que hi ha una cosa que es diu lleixiu, i que no és pas per fer carajillos, sinó per desinfectar-ho tot ben desinfectat. Així que qualsevol s’atreveix a dur-se aquella tassa de cafè (sol, llarg i amb sacarina) als llavis.

Però aquella tarda en particular semblava que els establiments d’hostaleria en general s’haguessin fet fonedissos. En Morales (no el director de cinema, l’altre) s’havia encaparrat a convidar-me a dinar al seu nou loft en ple centre històric, suposo que per pinxejar una mica. I aquests dinars, ja se sap. També van venir en Caparrós, el Muntané i en Gramanet, i no sé qui més. I au, ja tens tota la colla allí reunida i vinga a fer cervessetes fins que van arribar els del catering. D’entrant gaspatxo o suc natural. I llavors, els vins. I aigua fresqueta, amb gas o sense gas? I després del cafè licors, oi? Com que licor de fruites? Però si tinc un Glenfiddich de 30 anys, home de Déu!

I no, no cal que m'acompanyeu, aniré tot fent una passejada, a veure si se m'aclareix una mica el cap.  M'anirà bé una mica d'aire fresc. Si, vosaltres també, cuideu-vos. Au, a reveure. 

I si, ja ho sé, hauria hagut d’anar al lavabo abans de sortir del loft. És el que sempre els hi deia als meus estimats fills quan eren canalla si havíem de marxar a algun lloc. Però el cas és que no hi vaig anar.

(Continuarà)

EL KEVIN

Es deia Kevin. Però no li agradava gens el seu nom. O millor dit, no és que tingués res en contra del nom de Kevin en sí mateix. Fins i tot, li reconeixia una sonoritat clara i contundent, una mena d’honestedat fonètica que pocs altres noms tenien, a més d’una senzillesa de pronunciació gens dificultosa: consonant, vocal, consonant, vocal, consonant. Una sèrie simple i perfecta. Però creia que a ell, precisament a ell, era un nom que no li esqueia. Potser era per la K inicial, tan poc nostrada. O potser no.

Al Kevin li hagués agradat dir-se d’una altra manera. Però, tot i així, mai no s’havia plantejat de canviar-se el nom. Allò era sagrat, havia estat voluntat dels seus pares i no seria ell qui aniria ara a fer-los la punyeta, després de tots aquells anys d’anomenar-lo així. I després haver d’anar donant explicacions a tothom: els companys, els veïns, els familiars més o menys propers, la Consol del forn, el Paco del bar, el Jose de l’altre bar, la caixera, que no sap com se diu, del súper... si a tothom li donés per fer coses d’aquest tipus, no en trauríem mai l’entrellat: la Consol del forn que ara es diu Remei, el Paco del bar que ara es diu Oriol, el Jose de l’altre bar que ara es diu Vanesa... en fi, que allò seria un garbuix.

S’imaginava, a més, les xafarderies a la seva esquena: de qui parleu? De qui dius? Ah, l’exKevin. Haver-ho dit abans, dona! L’exKevin! Vet aquí una de les poques maneres d’anomenar-lo encara més lletges que el seu nom original.

A vegades havia fantasiejat amb altres noms, però només de pensament. Havia pensat que se’l podria canviar oficiosament, sense passar pel registre, només dient-li a la gent del seu cercle que a partir d’aquell moment l’anomenessin d’una altra manera. Fins i tot, s’havia plantejat, un cop escollit el nou nom, fer una festa per proclamar-ho als quatre vents, i de pas, simular el funeral del seu odiat nom de Kevin, com a símbol de que quedava mort i enterrat. Però mai no es decidí per cap altre nom. Escollir un nom que l’hagués d’acompanyar tota la vida, fins i tot més enllà en el record dels que el sobrevisquessin, era una responsabilitat que no li pertocava i, per tant, no estava disposat a assumir. Ningú, gairebé, no escull el seu nom. I això deu ser per alguna cosa, oi? Potser per malastrugança...  

Això no vol dir que no s’hagués plantejat algun cop quin nom li agradaria tenir; afirmar el contrari seria enganyar-se. Fins i tot havia consultat llibres d’aquells que compren les parelles joves, quan esperen un hereuet o una pubilleta, amb llistes de noms possibles –fins i tot algun d’impossible-, amb frases més o menys grandiloqüents sobre qui era el sant o el màrtir de torn que havien dut aquell nom, les seves gestes, sacrificis i humiliacions, i l’etimologia de la paraula provinent d’alguna llengua com més exòtica i morta millor. Però no passava d’aquí, i mai no n’escullí cap, per no enredar-se.

Així que ell es deia Kevin, i així seria fins a la fi dels seus dies. Aquesta era la seva determinació. Però no li agradava el seu nom. Gens. Ni mica.