dimarts, 24 de novembre de 2015

REUS O L'ART DE COMPRAR PASSEJANT



Com que a en Pere París i Londres, veí de Reus de tota la vida, li feien falta uns pantalons nous, segons l’opinió entesa de la seva senyora, que li feu observar que on anava amb uns pantalons tan ronyosos i que fes el favor d’anar a comprar-se’n uns de nous, tasca en la qual havia substituït perfectament tant en el to vexatiu com en l’esguard de menyspreu a la seva santa mare, es va encaminar cap a un d’aquells ravals que mai no sabia si és el de Jesús o el de Martí Folguera. En Pere París i Londres, com tants d’altres veïns, visitants i turistes ocasionals, sempre havia estat víctima de la mania consistorial d’agafar algun dels grans carrers municipals i canviar-li el nom més o menys cap a la seva meitat proindivisa, com també passa amb el raval de Sant Pere i el de Robuster o el Passeig Sunyer i el de Prim, per citar-ne algun.

S’encaminà, doncs, cap a un d’aquests ravals amb la intenció de xafardejar una mica pel Zara, que sempre té bones ofertes tèxtils i dependentes de bon veure.

La seva sorpresa arribà quan, davant la botiga, en Pere París i Londres va observar intrèpidament que la macrobotiga restava deserta i el local abandonat a la seva sort. Un discret cartellet avisava del seu recent trasllat cap a un futur millor. Com que la citada mercantil de comerç al detall sempre havia estat ubicada allà on antigament hi havia hagut el mític cinema Monterrosa, en Pere va pensar amb una lògica més aviat dubtosa que ara que també havien tancat els Lauren Multicinema, el més lògic era que s’haguessin traslladat a la carretera de Constantí, ocupant de nou un espai amb olor de crispetes ràncies. Així que, com aquell qui res, s’hi va encaminar.

Però en arribar a les antigues instal·lacions del multicinema, després d’empentar la porta principal tres o quatre vegades i voltar per l’edifici a la recerca d’algun accés secret, en Pere París i Londres va poder constatar amb tristesa que aquell palau del cel·luloide comercial americà no només seguia tancat, sinó que també era ben barrat. Així que li va preguntar a un senyor que passejava un d’aquests gossos de marca blanca esquifits i descolorits, que feia cara de saber d’aquestes coses, que per on s’accedia al Zara. L’home, sorneguer, li va dir que anava totalment errat, que si volia anar al Zara tenia que anar a les noves instal·lacions de la Fira, que s’hi havien traslladat per qüestions d’espai.

Coi, si estan a la Fira, ja poden tenir espai, va pensar en Pere. Així que allí mateix va aconseguir  aturar un taxi que sortia de fer benzina fent un xiulet com a les pel·lícules que ja no projectaven en aquell ex multi sala. Va cridar, envalentit: A la fira! Ràpid!, i després de discutir-se amb el taxista sobre el to de veu més adequat per parlar amb respecte dins d’un cotxe i de la velocitat màxima permesa en la circulació de vehicles per les vies interurbanes, van arribar-se fins al Tecnoparc,  i en girar a l’esquerra en la rotonda davant de l’Hospital, tant el taxista discutidor com en Pere París i Londres van poder observar, meravellats, uns cartells de mida industrial on anunciaven el Tot Nuvis, per una banda, i una fantàstica exposició de mascotes domèstiques per l’altre, que tenien lloc simultàniament en diferents pavellons del recinte, de manera que podies escollir amb qui passar la resta de la teva vida, si amb una parella humana o amb una de qualsevol altra espècie del món animal. Però del Zara res de res.

Una senyora d’aquelles que fan cantonades i tenen veu tenor de tant fumar els va informar que tenien que anar al centre comercial La Fira, i no a la Fira de Mostres. Que aquest centre comercial estava ubicat en l’espai de l’antiga fira, de mostres s’entén, i que per això es deia la fira, tot i ser un centre comercial, igual que la fira que hi havia hagut abans, tot i que aquella era de mostres, com la nova on es trobaven en aquell precís instant. Embolicat del tot amb aquells aclariments, en Pere no va poder evitar fer el comentari de que sembla que els carrers han de canviar de nom a mig carrer, que dona la impressió de que no hi hagi prou carrers per a tants noms il·lustres, però a l’hora de crear espais nous, pensant en dir això en hospitals i fires, els noms forçosament s’han de repetir, per compensar. La senyora de veu tenor, obviant els comentaris absurds d’en Pere, també els va informar de les seves tarifes i serveis i de la seva bona disposició per a fer-los un bon descompte si s’hi animaven tots dos, cosa que no va passar.

Finalment, l’intrèpid Pere París i Londres, el taxista i la senyora d’aquelles que fan cantonades aconseguiren anar, com si d’un joc de la Oca es tractés, de fira a fira.

No m’entretindré explicant-vos la frustració d’en Pere París i Londres en descobrir que on posava Zara Home no hi havia més que andròmines per a la casa, tot i que va sortir a comprovar l’enorme rètol lluminós fins a tres vegades i sí, sí, hi posava Zara Home, però allí no hi havia ni pantalons, ni camises, ni tan sols uns tristos calçotets. Tampoc no us explicaré el desbaratament de la seva senyora en comprovar que, després de tot el dia fora de casa, l’inútil d’en Pere es presentava a sopar amb un taxista malcarat, una puta barata i, el pitjor de tot, amb els mateixos pantalons ronyosos.

6 comentaris:

Josep ha dit...

Saps que fa més d'un any que no vaig a Reus?

Sebastià Martori ha dit...

No, no ho sabia. I tu saps que fa més d'un any que no en surto?

pons007 ha dit...

sabeu que jo directament no he posat mai un peu a Reus?

Sebastià Martori ha dit...

Doncs quan vulguis canviar això, tens un vermut pagat!

Sebastià Martori ha dit...

Aquí trobareu més cosetes de Reus i, de pas, riureu una mica:

https://www.youtube.com/watch?v=LJnSh1P821E



cantireta ha dit...

Jo hi vaig quan tanquen botigues, per la Jam Poètica. Pro no's lo mateix.
Lleida me cau més aprop. Hauré de provar-ho.

Salut!