dimarts, 7 de juliol de 2015

SUPERDAD



No estava preparat. No, de cap de les maneres no es pot dir que estigués preparat. Les meves preocupacions passaven, com havien passat sempre des de que tenia coneixement, per tenir cura del bestiar i mirar de tant en tant el cel, pregant perquè caigués un bon xàfec que encara em permetria salvar la collita. Mentre, la Martha posava a refredar els seus pastissos de formatge amb nabius a l’ampit de la finestra de la cuina, on l’estofat anava fent xup-xup, omplint el graner d’aquell apetitós aroma. I així anar fent.

Ni predictors, ni classes pre-part, ni visites al ginecòleg. Ni tan sols omplir la paperassa per rebre en adopció i que el funcionari de torn d’un país exòtic t’anés dient, sorneguer, que falta ara una pòlissa, ara un segell, ara una autorització. Tot això hauria implicat un procés de mentalització, una adaptació al medi. Compres un bressol de fusta i pintes l’habitació de blau amb nuvolets. Fas un sorral sota el porxo, poses una barana de seguretat a l’escala i fulleges revistes de pares a la biblioteca de la parròquia. Res.

I de cop i volta, zas!, un nen caigut del cel. Literalment. I la Martha dient que què mono, que si ens el podríem quedar, però com te’l vols quedar, dona? que sí, que direm que és el fill de la meva germana... I jo que ja no tenia edat per embolicar-me en temes de bolquers i xumets, i ella que no ho volia veure... total, que no vaig poder dir res. Ja se sap que quan a la Martha se li posa una cosa al cap...

I és clar, tothom pensa en el nen, que què bonic que seria poder volar, i tenir súper poders, i salvar la humanitat d’ella mateixa, i tot això. Però fer-li de pare, ah, ningú no pensa en en Jonathan, el pobre granger. I com pots fer valer una autoritat paterna a un nen que només amb la mirada et pot fulminar? Eh? Que el tanques a l’habitació, castigat, i surt volant per la finestra i se’n va al Pol Nord fins que se li passa l’emprenyament. I tu vinga a patir, i aquest nen on carai es deu haver ficat. Que si l’amenaces amb una surra, se te’n fot a la cara, o que si el renyes et bufa una mica i apareixes al bell mig del poble, entre el negoci de cotxes usats d’el babau d’en Ben Updike i la botiga dels Worthwood, sense saber ni com hi has arribat.

I això que el nen va sortir bo. Però això no treu que, com a totes les famílies, no hi hagués moments de tensió. Com quan se li va ficar al cap que jo no era el seu pare de debò, això ja ho teníem, però que el seu pare biològic era el científic més important del seu planeta i no un mediocre granger amb un grapat d’acres de cereal de secà. Que si no fos perquè el seu planeta havia esclatat... en fi, coses de la canalla, res que un bon psicòleg no li pogués treure del cap.

Ara, això sí, n’estic molt, d’en Clark. Ja se sap que els pares sempre estem orgullosos dels nostres fills. No pot ser d’una altra manera. Però ser el seu pare no fou gens fàcil, cregui’m.

2 comentaris:

pons007 ha dit...

Millor ser el pare de Superman que no pas d’en Batman que té un vida més curta... Això sí, mentre va durar eren ben rics.

Sebastià Martori ha dit...

Batman, eh? Mmmmmhhh...